Formigó.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
El formigó és un material usat en la construcció que resulta de l'emmotllat i enduriment d'una barreja d'àrid (grava i sorra), ciment, aigua, additius i addicions que li donen característiques determinades.
Taula de continguts |
edita Etimologia
El terme formigó procedeix de formicō, mot d'origen llatí que designa la qualitat "emmotllable" o de donar "forma".
edita Components
edita Àrid
Els àrids que s'afegeixen a la mescla i que garanteixen tant la resistència com la durabilitat del formigó, no podent ser reactius amb el ciment, i estan especialment desaconsellats els que contenen nòduls de guix, sulfurs oxidables i compostos de ferro. La mescla d'àrid gruixut (grava) i àrid fi (sorra) ha de fer-se en una proporció adequada i de compromís per aconseguir alhora una barreja prou compacta (és a dir, amb pocs buits) i una massa de formigó prou treballable i que no es disgregui.
edita Ciment
El ciment és un conglomerant hidràulic artificial de naturalesa inorgànica que endureix barrejat amb l'aigua. Els ciments més emprats per fer formigó són el ciment pòrtland i el ciment pòrtland amb addicions. El ciment aluminós es fa servir per algunes situacions especials i amb restriccions importants, tot i que en bona part del segle XX es va fer servir força en biguetes prefabricades. El ciment natural lent, avui totalment en desús, també s'havia fet servir per fer formigó, sobretot per fonaments.
edita Aigua
L'aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, quimicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, que barrejat amb el ciment inicia reaccions químiques que provoquen la transformació dels components i el seu enduriment.
Donat que l'aigua no es troba pura a la natura ni a les fonts habitualment disponibles, no totes les aigües poden servir per fer formigó, sinó que les que portin dissoltes substàncies perjudicials pel formigó en quantitats excessives no poden ser emprades. Per aquest motiu les diferents normes obliguen a fer anàlisis de l'aigua que s'emprarà per fer formigó, si bé permeten estalviar-se'ls quan hi ha experiència en l'ús d'aquell tipus d'aigua (el que és el cas, per exemple l'aigua de l'aixeta de la majoria de ciutats). Així, la norma EHE prescriu límits pel pH, el contingut de sulfats, el total de substàncies dissoltes, els hidrats de carboni i les substàncies orgàniques solubles en éter.[1]
També cal tenir en compte que algunes substàncies presents a l'aigua, poc o gens perjudicials pel formigó, poden ser perjudicials per l'acer, com és el cas dels clorurs, de manera que certes aigües, com l'aigua de mar (amb una gran quantitat de clorur sòdic o sal comuna) s'admeten únicament per a preparar formigons que no hagin de dur armadures (o sigui, s'admeten per formigó en massa però no per formigó armat ni per formigó pretesat).[1] Tampoc és gaire convenient fer servir aigües marines o amb clorurs per pastar o curar el formigó en massa que hagi d'estar en contacte amb formigó armat, ja que els clorurs són molt mòbils i podrien passar al formigó armat.
edita Additius
Els additius son les substàncies que s'afegeixen abans de l'amassat, que produeixen modificacions particulars en les seves característiques físiques o faciliten la seva aplicació[2].
- Airejants: Tenen la funció de modificar la porositat i els buits del formigó, tallant les vies capil·lars mitjançant bombolles d'aire. Augmenten la resistència a la congelació sense augmentar la retracció.
- Anticongelants: Permeten formigonar en temps de gelades.
- Colorejants
- Fluïdificants: Tenen la funció de modificar la plasticitat del formigó, fent-lo més fluïd i treballable
- Retardants:
- Superfluïdificants
edita Addicions
Les addicions són els materials inorgànics que poden ser afegits al formigó per millorar les seves característiques o donar-li'n d'especials. Les addicions poden ser puçolàniques o amb hidraulicitat latent.
edita Posada en obra o formigonat
S'entén per adormiment del formigó el moment en què deixa de tenir una consistència entre fluida i pastosa i passa a ser quelcom sòlid. El procés que s'incia aleshores és l'enduriment, amb el qual el formigó va guanyant en resistència. Per a la posada en obra s'empren uns motlles anomenats encofrats que normalment es retiren posteriorment, encara que en algunes ocasions es poden deixar i llavors s'anomenen encofrat perdut. El vibrat del formigó en disminueix momentàniament el fregament intern i per tant facilita el seu emmotllat.
edita Característiques físiques
Valors aproximats.
Resistència a la compressió: de 150 a 500 kg/cm2 (15 a 50 MPa) pel formigó ordinari. Actualment existeixen formigons especials de fins a 2000 kg/cm2 (200 MPa).
Densitat: al voltant de 2350 kg/m3
Resistència a la tracció: en general menyspreable, de l'ordre d'una desena part de la resistència a la compressió.
Temps d'adormiment: aproximadament dues hores.
Temps d'enduriment: progressiu, en funció de molts paràmetres. En 24 o 48 h la meitat de la resistència a llarg termini, en una setmana 3/4 parts i en 4 setmanes pràcticament la resistència total.
Com a dada curiosa, cal remarcar que el formigó es dilata i es contrau a la mateixa velocitat que l'acer, per tant resulta molt útil el seu ús simultani en la construcció.
edita Principals paràmetres per al disseny i control del formigó estructural
L'enginyer, a l'hora de dissenyar un determinat formigó estructural i en el moment de controlar-lo, utilitza un nombre limitat de paràmetres significatius, com són la resistència característica, la consistència, la mida màxima de grànul de l'àrid, el tipus d'ambient (o classe d'exposició), la relació d'aigua-ciment i el contingut de ciment.
Així, per exemple, la normativa espanyola permet la tipificació d'un formigó en un projecte constructiu assenyalant únicament el tipus de formigó (en massa, armat o pretesat), la resistència característica, la consistència, la mida màxima de grànul de l'àrid i el tipus d'ambient (o classe d'exposició)[3], perquè la normativa ja limita el valor dels altres dos paràmetres (la relació aigua-ciment i el contingut de ciment) en funció del tipus de formigó i el tipus d'ambient [4]..
edita Resistència característica
Establint en projecte i verificant a l'obra un determinat valor de resistència es pretén assegurar que el formigó col·locat resistirà les càrregues previstes, amb una certa probabilitat. El valor que s'utilitza per això és anomenat "resistència característica".
Convencionalment s'ha establert com a resistència característica el valor de la resistència a compressió a 28 dies amb un 95% de confiança, determinada d'acord amb un assaig normalitzat. El percentatge de confiança assenyalat significa que aquest és el valor que s'espera que superin el 95% de les mostres assajades.
Com que el valor real de la resistència característica és difícil (si no impossible) de determinar, a l'obra generalment s'estima aquest valor a partir dels resultats d'un nombre limitat d'assajos; la normativa proposa procediments i fórmules per a realitzar aquesta estimació. El valor obtingut d'aquesta estimació rep el nom de resistència característica estimada.
D'acord amb la normativa, per acceptar un lot (part de l'obra controlada conjuntament) s'ha de complir que el valor de la resistència característica estimada del lot sigui igual o superior al 90% del valor de la resistència característica exigida al projecte.
L'assaig de compressió normalitzat s'executa sobre cilindres d'assaig de 15 cm de diàmetre per 30 cm d'alt.
D'acord amb la normativa, la resistència característica considerada en projecte per als formigons estructurals ha de ser superior a 20 MPa en formigons en massa i superior a 25 MPa en formigons armats o pretesats.
edita Consistència
Establint i controlant el tipus de consistència es pretén aconseguir que, amb els mitjans de col·locació i compactació previstos, el formigó ompli completament els motlles i envolti completament les armadures, sense formar buits.
Els tipus de consistència establerts són: seca (S), plàstica (P), tova (B) i fluïda (F). Entre parèntesi s'ha assenyalat la sigla que identifica cada tipus de consistència d'acord amb la normativa espanyola.
La consistència d'un formigó es verifica a l'obra mesurant en centímetres l'assentament del formigó en el con d'Abrams, d'acord amb la relació següent: seca (de 0 a 2 cm), plàstica (de 2 a 6 cm), tova (de 5 a 10 cm) i fluïda (de 8 a 17 cm). Els intervals anteriors se superposen perquè inclouen una certa tolerància i l'objectiu és verificar la consistència establerta en projecte, i no determinar-la.
edita Mida màxima de l'àrid
S'anomena mida màxima d'un àrid a la mínima obertura de tamís pel que passa més del 90% en pes de l'àrid. Segons la normativa espanyola, a més de la condició anterior, pel tamís d'obertura doble hi ha de passar el 100%.
En la normativa espanyola aquest paràmetre es designa amb la lletra dé majúscula "D".
Establint una mida màxima per als grànuls de l'àrid es pretén assegurar que durant el formigonament l'àrid passa sense dificultat entre les barres d'acer que formen l'armadura, sense quedar-hi encallat. S'evita així la formació de buits.
La mida màxima de l'àrid s'ha d'establir en fase de projecte perquè condiciona la distància mínima entre barres, el recobriment mínim de les barres (distància d'una barra a un parament o encofrat) i la dimensió mínima de la peça.
La pràctica ha establert que la mida màxima de l'àrid no pot superar el 80% de la distància entre barres i que, com a molt, es pot permetre fins a un 15% de grans superiors.
Per verificar a l'obra la mida màxima de l'àrid cal garbellar (tamisar) l'àrid total (mescla de l'àrid fi i del gruixut).
edita Tipus d'ambient o classe d'exposició
El tipus d'ambient, també anomenat "classe d'exposició", és una forma de classificar el medi on s'ha de situar l'estructura, en funció de la seva agressivitat potencial cap al formigó.
Així doncs, les normatives classifiquen els possibles ambients agressius en un seguit de classes i subclasses de manera convenient per assignar després condicions particulars per al formigó que s'hi hagi d'enfrontar.
A diferència de la resta de casos, aquest paràmetre no fa referència a cap propietat del formigó, sinó de l'ambient que l'ha d'envoltar.
En general, la classe d'exposició condiciona al formigó a través de relacions aigua-ciment màximes, continguts de ciment mínims, recobriments mínims i obertures màximes de fissura.
A més, segons el cas, també es pot arribar a exigir un contingut mínim d'aire ocluït, característiques addicionals de resistència als sulfats o a l'aigua de mar, resistències mínimes, duresa mínima de l'àrid fi, contingut màxim de ciment, etc.
edita Relació aigua/ciment
La relació aigua/ciment és el quocient entre la quantitat d'aigua i la quantitat de ciment utilitzats per confeccionar el formigó. Teòricament, la relació aigua/ciment estrictament necessària per permetre la hidratació completa de certa quantitat de ciment és de 0.27. No obstant això, per augmentar la treballabilitat de la mescla, hom augmenta considerablement la proporció d'aigua per sobre d'aquest valor teòric (són habituals els valors entre 0.45 i 0.54). Malauradament, la resistència assolida pel formigó disminueix a mesura que augmentem la relació aigua/ciment, essent aquest el paràmetre que més influeix en la resistència. Així doncs, el valor que finalment exigim a aquest paràmetre és un compromís entre la resistència que necessita la estructura i la treballabilitat necessària per a la seva construcció. Els màxims que habitualment s'estableixen per a les relacions aigua/ciment es troben entre els 0.40 i els 0.65; varien en funció de la resistència que volem assolir, el tipus d'àrid utilitzat i el tipus de ciment utilitzats. La raó principal de la utilització dels additius superfluidificants és precisament aconseguir una bona treballabilitat sense haver d'augmetar la relació aigua/ciment, que tan influeix en la resistència.
edita Contingut de ciment
edita Tipus de formigó
El formigó es pot classificar segons es fa treballar, està composat i col·locat[5].
edita Formigó en massa
edita Formigó ciclopi
edita Formigó armat
S'anomena formigó armat quan s'usa en combinació amb barres d'acer (armadures) per a la construcció d'elements estructurals, aprofitant el fet que el formigó treballa bé a compressió i que l'acer treballa bé a tracció. Que aquests dos materials tinguin coeficients de dilatació tèrmica del mateix ordre de magnitud permet que puguin treballar conjuntament, sempre que se'n garanteixi l'adherència mitjançant patilles, ancoratges, i el corrugat de les barres. A més, el formigó forma un medi bàsic que ofereix una important protecció química a l'acer, que n'evita l'oxidació i corrosió.
edita Formigó alleugerit
edita Formigó translúcid
edita Formigó airejat
edita Formigó pretesat
S'anomena formigó pretesat al formigó armat que conté alguna armadura que ha estat tesada expressament amb el propòsit de generar en l'element un estat tensional determinat i convenient.
Les armadures tesades s'anomenen actives; la resta, en contraposició, són anomenades passives. Dins de les actives hom distingeix entre les tesades abans de l'adormiment del formigó (armadures pretesades) i les tesades quan el formigó ja ha assolit certa resistència (armadures posttesades).
Sovint, impròpiament, es parla de formigó pretesat per referir-se exclusivament al formigó pretesat amb armadures pretesades i de formigó posttesat per referir-se al formigó pretesat amb armadures posttesades.
edita Formigó posttesat
Formigó posttesat és una forma habitual però impròpia d'anomenar al formigó pretesat amb armadures posttesades; vegeu formigó pretesat.
edita Referències
- ↑ 1,0 1,1 Norma EHE art. 27 (norma vigent a l'estat espanyol, però normes semblants d'altres estats tenen prescripcions semblants)
- ↑ G. Baud, Tecnología de la Construcción
- ↑ Norma EHE art. 39.2
- ↑ Norma EHE art. 37.3.2
- ↑ Felix Orús Asso, Materiales de Construcción
