Història universal.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
|
La història universal[1][2][3] és el conjunt de fets i processos que s'han desenvolupat a l'entorn de l'ésser humà, des de l'aparició de l'Homo sapiens fins a l'actualitat. Aquesta història està marcada tant per una successió gradual de descobertes i de nous invents, com per desenvolupaments més accelerats lligats a canvis de paradigma i a períodes revolucionaris, que finalment han fet possible l'evolució material i espiritual de la humanitat.
En la història humana, i en oposició a la prehistòria, cal destacar un fet rellevant esdevingut de manera independent a diversos llocs de la Terra: la invenció de l'escriptura. Aquest fet ha fet possible l'existència d'un mitjà per a difondre i preservar de manera més duradora el coneixement adquirit.[4][5] L'escriptura, al seu torn, ha esdevingut una necessitat fonamental arran de l'aparició de l'agricultura,[6][7] del desenvolupament d'assentaments estables i de l'aparició del comerç.
Les civilitzacions s'han desenvolupat a les vores dels grans rius. Una de les primeres en aparèixer, entre el 4000 i el 3000 aC, va ser la ser la dels sumeris, a Mesopotàmia, paraula que en grec significa "entre rius" (μέσος, "entre" i ποταμός, "riu").[8][9] Altres civilitzacions també s'han desenvolupat al costat de rius, com la dels egipcis al Nil,[10][11][12] la de la vall de l'Indus,[13][14][15] i les de l'Antiga Xina a la vora del riu Groc.
De manera progressiva la majoria dels éssers humans d'Europa, d'Àsia i de l'Àfrica del Nord passen a dependre d'estats organitzats, procés que també succeeix a Mèxic i a la part occidental d'Amèrica del Sud. Poc a poc, totes les regions i poblacions del globus cauen sota la tutela d'un o un altre estat fins que el tractat de Berlín de 1878 distribueix els darrers territoris desocupats, amb l'excepció de l'Antàrtida.[16]
La història se sol dividir en quatre grans períodes:
- Antiguitat, fins al voltant del segle VI, amb l'Orient Pròxim,[17][18][19] el Mediterrani bressol de l'Antiguitat clàssica, la Xina,[20] i l' Índia.
- L'edat mitjana,[21][22] des del segle VI fins al segle XV.
- L'edat moderna,[23] des del segle XIV fins el 1750, que inclou el Renaixement europeu.
- L'edat moderna, iniciada cap el 1750, amb la Il·lustració i la Revolució Industrial, i arriba fins als nostres dies.
A Europa, habitualment s'ha agafat la data de la caiguda de Imperi Romà occidental (476) com el moment en què finalitza l'Antiguitat i comença l'edat mitjana. Un segles després, a meitat del segle XV, Johannes Gutenberg inventà la impremta moderna,[24] usant la tipografia, revolucionant la comunicació, i impulsant el Renaixement europeu[25][26] i la revolució científica.[27]
Al segle XVIII, el desenvolupament del coneixement i la tecnologia, especialment a Europa, va assolir una massa crítica que va fer possible la Revolució Industrial.[28] Aquest increment tan espectacular, d'una banda, del coneixement, la tecnologia i el comerç i, de l'altra, en consonància, de l'augment del potencial destructor de la guerra, han generat una situació que en l'actualitat afecta al conjunt de comunitats que habiten la Terra.[29][30]
edita Origen de la humanitat
La genètica i l'estudi dels fòssils mostren que Homo sapiens ha aparegut a l'Àfrica[31] fa uns 200.000 anys, després d'un llarg període d'evolució biològica al llarg del paleolític.[32][33] En aquesta època, la Terra resta immersa en una glaciació, amb un clima bastant més fred que l'actual.
Molt abans, altres espècies d'homínids, com per exemple l'Homo erectus, ja utilitzen eines i, amb el transcórrer del temps, aquests utensilis van ser cada cop més elaborats i complexos. És també en el paleolític que es desenvolupa el llenguatge i es generalitza l'enterrament dels morts.[34] Probablement l'enterrament té com un dels objectius amagar la descomposició dels cossos, i indica una comprensió més avançada del concepte de la mort.
En un determinat moment, els humans comencen a fer ús del foc tant per a escalfar-se com per a cuinar els aliments. En aquesta fase, els ésser humans viuen de la carronya, la cacera i la collita; són nòmades, i no tenen la capacitat de produir el seu propi aliment. També es guarneixen amb objectes diversos i en aquest període és quan apareixen les primeres manifestacions artístiques.
Fa uns 50.000 anys, els éssers humans comencen a establir-se per tot el planeta. Primer, a l'Àfrica, després arriben a Àsia Central, des d'on es dirigeixen, per una banda, cap a Europa, i per l'altra, cap a Amèrica tot creuant l'Estret de Bering.
La ràpida colonització humana d'Amèrica del Nord i d'Oceania té lloc durant la darrera glaciació, en una època en què les actuals zones temperades són extremadament inhòspites. Al final d'aquesta última glaciació, fa aproximadament uns 12.000 anys, l'home ja habita la quasi totalitat de les zones lliures de gel del món. Les darreres àrees colonitzades són les illes de la Polinèsia, que ocuparà al llarg del primer mil·lenni de la nostra era.
Les societats de caçadors-recol·lectors són, en general, de petites dimensions, i ja es desenvolupen algun tipus d'estratificació social; també s'estableixen contactes amb altres societats tot recorrent, en alguns casos, grans distàncies, com és el cas dels aborígens australians.
Amb el temps, la major part d'aquestes societats o es transformaren en estats agrícoles més poderosos, o són exterminats o absorbides per altres grans estats; alguns grups continuaren sobrevivint aïllats de la resta i, en l'actualitat, encara segueixen existint en algunes regions molt remotes.
edita El mesolític
El mesolític s'inicia al final del plistocè, fa aproximadament 10.000 anys, i finalitza amb el desenvolupament de l'agricultura, tot i que aquesta data inicial varia segons les determinades peculiaritats de cada regió. En algunes zones arriba a durar uns quant mil·lennis, però en certs indrets on l'agricultura ja existeix, com per exemple al Pròxim Orient, el mesolític té una durada curta i queda mal definit; en les regions poc afectades per la glaciació de vegades es prefereix parlar d'epipaleolític.
On va persistir més temps va ser en societats d'Europa del Nord, que tenen abundor d'aliments pel fet que viuen en zones pantanoses aparegudes com a conseqüència del canvi climàtic. Aquestes condicions afavoreixen l'existència de diferents ritmes en el desenvolupament, com es pot observar analitzant els vestigis de les cultures aziliana i maglemosiana. La persistència del mesolític retardà l'arribada del neolític, que es produeix al voltant del 4000 aC.
Ens han arribat pocs vestigis d'aquest període i aquests es limiten generalment a deixalles alimentàries, però cal destacar que a les regions boscoses apareixen els primers signes de desforestació. Aquesta pràctica no es generalitza fins al neolític, que és quan l'agricultura requereix la utilització de grans espais de conreu.
A moltes zones, el mesolític és caracteritza per l'existència d'eines de sílex, d'objectes destinats a la pesca, aixes de pedra i artefactes de fusta, com per exemple canoes i arcs que s'han trobat en alguns indrets. Aquests objectes producte del progrés tecnològic es produeixen primer a l'Àfrica, associats amb la cultura aziliana, abans de estendre's a Europa a través de dues zones: la Península Ibèrica, i la zona de l'actual Palestina.
edita El neolític
Al neolític –que vol dir, la "nova edat de pedra"–, es produeix un primer període de desenvolupament tecnològic i social. S'inicia ara fa uns 12.000 anys (10.000 aC) i es caracteritza per la creació dels primers poblats i l'aparició de l'agricultura, la ramaderia, i la metal·lúrgia.[35][36] Comença a conrear diversos cereals com l'arròs, el blat, el blat de moro, i tubercles com la patata. D'aquesta manera, l'ésser humà ja no depèn de la caça, la pesca i la recollida de productes de les plantes silvestres, i esdevé autosuficient; això permet que pugui adoptar un tipus de vida sedentària, tot i que algunes activitats com el pasturatge encara requereixen la pràctica del nomadisme o del semi-nomadisme. La incorporació d'aquest canvi de vida comporta canvis en l'alimentació i, d'aquesta manera, aprèn fabricar pa i elaborar begudes alcohòliques.
edita L'agricultura
Cap al 9500 aC, es produeix un canvi crucial que és el desenvolupament de l'agricultura, canvi qualificat com a «revolució» per l'historiador australià Gordon Childe;[37] va tenir lloc a la zona del Creixent Fèrtil, i vers el 7000 aC s'estengué a d'altres llocs, cap a la la vall de l'Indus, a Egipte (6000 aC), i a la Xina (5000 aC). D'altra banda, a Mesoamèrica també s'han descrit restes arqueològics que confirmen aquesta pràctica ja cap el 2700 aC.[38] A partir de 5500 aC es generalitza el desenvolupament del regadiu organitzat i la utilització, per part dels sumeris, de mà d'obra especialitzada.
La recerca tradicional ha tendit a concentrar-se en la regió de l'anomenat Creixent Fèrtil però els estudis arqueològics realitzats al continent americà, així com a l'est i sud-est d'Àsia, mostren que certs sistemes agrícoles que utilitzen tipus de conreus diferents i amb el suport de determinats animals, podrien haver-se desenvolupat de manera paral·lela pràcticament a la mateixa època.
edita L'ús de metalls
L'ús dels metalls, el bronze i el ferro, suplanten el sílex i altres materials petris que fins aquell moment era la matèria bàsica per a l'elaboració de les eines agrícoles, armes i materials per a la construcció; això fa possible el poder disposar d'objectes més duradors i eficients.
Després del coure, es descobreixen aliatges del coure amb l'estany o el plom, que donen lloc a un nou producte, el bronze; aquest nou material és menys mal·leable, però més dur. Un gran salt tecnològic es dóna amb l'ús de la farga; aquests forns d'alta temperatura fan possible la manipulació del ferro per a produir eines encara més resistents. Aquesta seqüència tecnològica ha configurat la denominació de les diferents etapes de l'edat dels metalls: l'edat del coure, l'edat del bronze, l'edat del ferro.
Tots aquests metalls ja eren coneguts per l'home preneolític, però aquest no dominava les tècniques per a la seva elaboració i manipulació, tècniques que requereixen de temperatures molt altes. Les eines, armes i adornaments de coure o bronze són el material bàsic cap al 3000 aC. Posteriorment, al Mediterrani oriental, al Pròxim Orient i a la Xina s'implanta, de manera generalitzada, l'ús del ferro.
És possible que els habitants d'Amèrica no coneguessin l'ús del ferro amb anterioritat a la cultura Chavín, cap al 900 aC, però se sap que els mochiques disposaven d'armadures, de ganivets i de vaixella de metall. Els inques, que tenien poc recursos per aconseguir metalls, recobrien la rella de les seves arades, almenys a partir de la conquesta dels chimú. La investigació arqueològica al Perú ha estat poc desenvolupada però és possible que l'acer hagi existit a la zona abans que a Europa.
edita Els despuntar de les civilitzacions
El desenvolupament de l'agricultura té nombroses conseqüències, algunes d'una gran transcendència per a la història de la humanitat. Una de les més importants és l'increment de les concentracions humanes que s'organitzen i arriben a formar estats. Tot i així, segueixen existint pobles nòmades, com els aborígens d'Austràlia o els boiximans del sud d'Àfrica, que no utilitzen l'agricultura, i si ho han fet ha estat en una època més recent.[39][40][41]
Fins a l'inici de la colonització europea, al segle XIX, una gran part del planeta està ocupada per grups humans que no pertanyen a cap estat. Moltes societats tribals es transformen en estats quan són amenaçats, o reben la influència d'estats ja constituïts. Algunes "tribus", com per exemple els kasites a Babilònia o els manxús a la Xina, aconsegueixen conquerir estats força desenvolupats i, posteriorment, s'integren dins les seves estructures.
És, doncs, el desenvolupament de l'agricultura el que crea les condicions necessàries per a fer possible l'emergència de societats complexes, anomenades «civilitzacions», la formació d'estats i l'aparició de mercats. I, de manera paral·lela, el desenvolupament de la tecnologia permet a l'home exercir un control de la natura i desenvolupar sistemes de transport i xarxes de comunicació.
edita Els primer estats
Les fronteres delimiten els estats.
Existeix diverses accepcions del terme estat. Max Weber el defineix com «una organització humana que controla de manera exclusiva i legal l'ús de la força sobre una zona geogràfica específica».[42]
Els primers estats apareixen, cap finals del 4000 aC i principis del 3000 aC aC, a l'oest de l'Iran, a Mesopotàmia, a Egipte i a la vall de l'Indus, a l'Índia. A la Xina, l'aparició dels primers estats és posterior; cap a la finals del mil·lenni III aC i principis del mil·lenni II aC. A partir del 2500 aC es creen societats protourbanes, però la primera dinastia testificada per l'arqueologia és la dels Shang. El mil·lenni II aC veu l'emergència de la civilització a Creta, a la Grècia continental i a Turquia. Les civilitzacions maia, moche i nazca apareixen a l'Amèrica Central i al Perú a finals del mil·lenni I aC.
A Mesopotàmia i Iran, prenen la forma de ciutats-estats, mentre que a Egipte, on inicialment no existeixen ciutats, aquestes es desenvolupen ràpidament. La civilització de la vall de l'Indus constitueix una excepció ja que no sembla haver disposat d'un exèrcit, força que un estat necessita per assentar la seva legitimitat, i que reclama, alhora, una burocràcia que el mantingui.
En determinats moments els estats existents entren en conflicte. Al Pròxim Orient s'ha trobat un dels primers tractats de pau, el tractat de Cadeix, signat pels egipcis i els hittites cap el 1275 aC.[43] Un fet habitual és que els imperis se solen constituir a partir del nucli territorial d'un determinat grup que, de manera progressiva, va conquerint els territoris veïns. És el cas, entre d'altres, de l'Imperi Persa (segle VI aC), l'Imperi Maurya (segle IV aC), de la Xina (segle III aC) o de Roma (segle I aC).
edita Ciutats i comerç
(Atlas català - segle XIV)
El desenvolupament de l'agricultura crea les condicions necessàries per a l'aparició de ciutats, que són llocs amb importants assentaments humans que no tenen una producció agrícola pròpia i que, per tant, han de consumir els excedents agrícoles de regions properes; en contrapartida, els procuren productes manufacturats i una certa protecció militar.[44][45][46]
El desenvolupament de ciutats és un fenomen paral·lel al de les civilitzacions, i ambdós termes tenen una base etimològica similar. Les ciutats anaren creixent, amb uns nivells alts i força complexos d'organització social i econòmica. Les primeres civilitzacions, la sumèria (cap el 3500 aC),[47][48] l'egípcia (cap el 3300 aC)[49] i la de la vall de l'Indus (cap a 3300 aC)[50][51] eren tan diferents unes de les altres que, certament, cal pensar que s'originaren de manera independent. I és en aquesta època i en aquest context quan apareix l'ús de l'escriptura i del comerç. La primera moneda de la que es té coneixement es remunta al 625 aC a Lídia, a l'oest d'Anatòlia (Turquia).[52]
A mesura que els assentaments urbans creixen, la societat es fa cada vegada més complexa. Per damunt dels agricultors sorgeix una classe social de mercaders, que aviat és capaç d'enviar expedicions a terres estranyes i de fundar noves colònies, nous centres comercials més enllà.
Les rutes comercials apareixen a la zona oriental del Mediterrani cap al mil·lenni IV aC, mentre que els intercanvis comercials a llargues distàncies s'inicien durant el mil·lenni III aC, i el realitzen els sumeris de Mesopotàmia i la civilització de la vall de l'Indus. La ruta de la Seda neix durant el mil·lenni II aC, i comunica Síria i la Xina. Les ciutats de Pèrsia i de l'Àsia central constitueixen les principals cruïlles d'aquestes carreteres; i és també al voltant d'aquesta activitat comercial que els grecs i els fenicis construeixen els seus imperis mediterranis al llarg del mil·lenni I aC.
A finals del primer mil·lenni i a començaments del segon, les rutes comercials que envolten l'oceà Índic, Àsia oriental i el Sàhara són controlades pels àrabs; i àrabs i jueus controlen també el comerç al Mediterrani. Després, a començament del segon mil·lenni, són reemplaçats pels bizantins i els otomans. A la mateixa època, les ciutats alemanyes i flamenques són els principals centres de comerç del Nord d'Europa, controlades per la Lliga Hanseàtica.[53]. És a les cruïlles de les principals carreteres que es desenvolupen les ciutats més importants.
edita Religió i filosofia
Certs historiadors situen al neolític els inicis de les creences religioses.[54][55][56] Aquestes es fonamentaven principalment en el culte a una deessa mare i a un cel pare, així com la divinització del sol i de la lluna; la veneració al sol era una pràctica habitual. Amb el temps, amb el desenvolupament de la vida en societat, sorgeixen els cultes patriarcals. També, a mesura que les cultures i els ritus locals s'entrecreuen, es creen mitologies més complexes i diversos cicles èpics. També es creen els primers santuaris que evolucionen de manera gradual fins a convertir-se en temples amb una complexa jerarquia principalment de sacerdots i sacerdotesses. També una tendència força habitual era la de venerar divinitats antropomòrfiques.
A Occident i a Orient apareixen noves filosofies[57] i religions,[58] principalment al segle VI aC, i el fenomen s'escampa arreu del món amb una gran varietat de formes. Entre les religions més antigues destaquen l'hinduisme,[59] el budisme (Índia),[60] i el zoroastrisme (Pèrsia).[61] Les religions abrahàmiques,[62] origen del judaisme, es remunten al 1800 aC.
A Orient, a la Xina, hi ha tres escoles de pensaments que s'imposen i que arribaran fins als nostres dies: el daoisme,[63] el legalisme[64] i el confucianisme[65] que, finalment, predominarà sobre les altres. Segons la tradició del confucianisme, la moral política s'assoleix més pel poder exemplar de la tradició que per la força de la llei.
El primer gran esclat filosòfic es produeix cap al segle VI aC, època en la que coincideixen, i probablement sabien de les seves respectives doctrines, les figures de Pitàgores de Samos, Tales de Milet, Zaratustra, Buda, Mahavira i Confuci. No són els primers en les seves respectives tradicions, però sí els que accedeixen a un món molt més "globalitzat" que el dels seus predecessors.
A Occident, la tradició filosòfica grega, té a Sòcrates,[66] Plató[67] i d'Aristòtil[68][69] com a tres dels filòsofs més representatius. Aquesta tradició es difon pel Pròxim Orient tot acompanyant les conquestes d'Alexandre el Gran, durant el segle IV aC.[70][71][72]
El desenvolupament dels temples situava sota la seva responsabilitat l'orientació religiosa de les diferents comunitats. Una mica més tard el poder civil quedà separat del poder religiós. Aquest poder està encarnat per la figura de reis seculars que actuen en estreta relació amb les burocràcies sacerdotals que, de vegades, eren bastant complexes, com succeí a l'Antic Egipte, amb la relació del faraó i els escribes.
edita Cultura i escriptura
Un pas fonamental en la història de l'home és la invenció de l'escriptura, un mecanisme que permet emmagatzemar el coneixement de manera molt més segura que el que es basa en la tradició oral, al mateix temps que ajuda a desenvolupar la burocràcia governamental. Aquest pas es produeix a diversos llocs del planeta, al mateix temps i de manera independent. Les primeres escriptures són ideogràfiques; en trobem exemples als jeroglífics i a l'escriptura cuneïforme, però aviat evoluciona cap a sistemes fonètics, com és el cas de l'escriptura dels fenicis que creen les bases del modern alfabet. A grans trets, al voltant de l'any 1000 la majoria dels pobles de la terra coneixen algun sistema d'escriptura o de símbols dibuixats o escrits.
El desenvolupament de l'escriptura permet l'aparició de la vida cultural i d'aquesta manera neix el què anomenem literatura. Les obres més antigues conservades són epopeies; més tard sorgeix la literatura del coneixement. L'estudi científic de la història és més tardà, i caldrà esperar a autors grecs com Heròdot o Tucídides (segle V aC) perquè aquesta se separi definitivament de la tradició religiosa i literària.[73]
En aquells temps, la ciència és un monopoli de la classe alta, freqüentment dels sacerdots, i el poble en general no hi té accés. Com a fets més destacables, es fan les primeres observacions astronòmiques i es desenvolupen coneixements de medicina. La necessitat de mesurar la terra i de portar la comptabilitat comercial i tributària estimula al desenvolupament de la geometria i l'aritmètica. Els antics grecs van arribar, fins i tot, a establir les bases de l'àlgebra.
Alhora, el desenvolupament en la navegació fa possible les primeres expedicions d'exploració. Des d'Egipte parteixen expedicions cap al país de Punt, i viatgers fenicis arriben fins Anglaterra i, probablement, fan la volta a l'Àfrica. Per la seva part, els polinesis emprenen una marxa lenta i implacable per l'Oceà Pacífic, colonitzant llocs tan allunyats com Hawaii o l'Illa de Pasqua.
edita Els nuclis de poder
Les planures al·luvials fèrtils de grans rius esdevenen els bressols de les primeres civilitzacions conegudes, com són:
- l'Eufrates i el Tigris a Mesopotàmia;
- el Nil a Egipte;
- l'Indus al Pakistan;
- el Huang He (riu Groc) i el Iang-Tsé a la Xina.
Entre les tres primeres civilitzacions s'arriben ha establir relacions comercials; en canvi la civilització xinesa progressa en un relatiu aïllament. Aquestes civilitzacions desenvolupen, totes, un sistema d'escriptura i es comencen a articular a partir dels nuclis de població que són les ciutats. Aquestes ciutats dirigeixen les regions agrícoles que les envolten i comercien amb els seus productes. El comerç transforma les ciutats i algunes d'elles aviat són més riques i poderoses que les altres. Paral·lelament, a les ciutats més riques es desenvolupen grans centres religiosos, ja que les riqueses acumulades els permeten finançar importants llocs de culte.
A l'entorn del comerç i de la religió apareix una elit urbana que voldrà consolidar el seu poder. Per tal de consolidar aquest poder i igualment les seves riqueses, aquests grups de poder de les grans ciutats atacaran les més petites. Com les riqueses s'acumulen, les grans ciutats lluiten entre elles i, com a conseqüència, neix una elit militar que s'uneix a la dels comerciants i la dels religiosos. D'invasió en invasió, es desenvolupen poderosos imperis que es fonamenten principalment en l'esclavitud dels pobles conquerits; els esclaus són la base sobre la qual es recolzen aquests tipus de societats piramidals.
Aquests imperis aprofiten les seves conquestes militars per crear colònies protegides, aptes per fer-ne centres agrícoles. La pau relativa d'aquestes zones afavoreix el comerç internacional, principalment al voltant de la Ruta de la Seda, però per a mantenir-la calen enormes exèrcits i una administració centralitzada que costen cars. És sobre la pagesia que descansen aquestes despeses mentre que els grans propietaris s'emancipen cada cop més del poder central.
La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres i els conflictes interns acceleren el procés de dissolució dels imperis: així, per exemple, l'imperi de la Dinastia Han[74] sucumbeix a la guerra civil el 220, i a la mateixa època, l'Imperi Romà[75][76] es descentralitza i es divideix en dos grans blocs amb seu a Roma i a Bizanci.
D'aquesta manera els grans imperis neixen, creixen, cauen en la decadència o són destruïts; això, a totes les zones temperades del planeta.
edita Grans imperis i nuclis culturals
A partir del mil·lenni III aC van sorgir grans civilitzacions, creadores d'imperis cada vegada més grans. Els principals nuclis de civilització van ser els següents:
- Mesopotàmia. Successius assentaments, com ho demostren les restes trobades als jaciments d'al-'Ubaid i Eridu, són exemples d'un important desenvolupament social i econòmic que es va produir cap al mil·lenni IV aC i el mil·lenni III aC. Entre totes les cultures, destaca en especial la civilització dels sumeris, que va patir diverses guerres civils fins a quedar unificats sota el govern de cabdills militars, especialment amb Hammurabi,[77] amb el que Babilònia assolí el seu màxim esplendor. Després d'ell, la regió va caure a mans dels invasors kasites,[78] i es va empobrir fins a ressorgir un altre cop sota l'Imperi Assiri.
- Antic Egipte. Al voltant del riu Nil van sorgir diversos assentaments neolítics, els nomós, que cap a l'any 3100 aC van ser unificats en un únic gran imperi.[79] Els egipcis, constructors entre altres de les piràmides, van viure aïllats de la resta del món fins a la invasió dels hikses. Com a reacció, els exèrcits egipcis van creuar el desert del Sinaí i es van expandir fins al riu Eufrates, intervenint de ple en la política del Pròxim Orient.
- Xina. Al voltant dels rius Iang-Tsé i Huang He van sorgir la cultura Xia i la cultura Shang. Aquesta va sucumbir davant la invasió dels Zhou, que van governar la Xina durant la primera meitat del mil·lenni I aC. A finals del període Zhou van desenvolupar-se dues grans filosofies: el confucionisme i el daoisme. Durant el segle VI aC el país es dividí en diversos regnes, els quals van ser unificats primer per la dinastia Qin i, a partir del 206 aC, per la dinastia Han.[80][81]
- Índia. En aquesta època, el nord de l'Índia estava dominada per l'Imperi Gupta (320-550 aC), mentre que al sud varen emergir tres regnes tàmils: el dels chera, el dels chola i el dels pandya. Al nord van sorgir dos grans centres de poder al voltant de les ciutats de Mohenjo Daro i Harappa, però van ser conquerides pels invasors aris. La societat es va consolidar amb una estructura de castes i, paral·lelament, va aparèixer un tipus de filosofia religiosa que va trobar concreció en els Vedes i els Upanishads. A finals del segle IV aC, un guerrer anomenat Chandragupta va unificar l'Índia, donant-li estabilitat i creant l'Imperi Maurya que va donar lloc a l'edat d'or de la cultura hindú.[82][83]
- Imperi Hittita. El segle XVIII aC, la zona de l'Anatòlia va ser dominada pels hitites, que van crear un gran imperi i sota Subiluliuma I i els seus successors van ser capaços de rivalitzar amb el poder d'Egipte.[84]
- Creta. A l'illa de Creta, durant el segon mil·lenni aC, va sorgir una talassocràcia que va governar el Mar Egeu fins aproximadament el 1450 aC, quan la capital, Cnossos, va ser saquejada pels aqueus.[85] Els principals assentaments aqueus van ser Micenes i Tirint i és un poble que s'ha fet famós pel seu protagonisme a la guerra de Troia. Van sucumbir finalment davant uns altres invasors, els doris, cap a l'any 1100 aC.
- Europa Occidental. Una sèrie de cultures es van desenvolupar a Europa, deixant com a testimoni els megàlits, gegantins monuments en pedra com per exemple el que encara es pot observar a Stonehenge. Cap a l'any 1000 aC, els principals assentaments van ser els de Hallstatt i La Tène.[86][87]
- Hebreus i fenicis. Acabat el poder dels egipcis i dels hittites, van sorgir diverses cultures a Palestina. Els hebreus van ser forts en l'època del Rei Salomó, i van dominar els filisteus, els seus eterns enemics instal·lats a la costa; tot i no arribar a posseir un gran poder militar, van llegar la Bíblia a la posteritat, i van construir un gran poder religiós: el judaisme. A la costa de l'actual Líban va consolidar-se Fenícia,[88] un poble de mercaders que van arribar a navegar fins a Anglaterra a la recerca de comerç, i un dels seus centres, Cartago, van arribar a formar un gran imperi que va topar amb l'Imperi Romà. A Síria es van fer forts els principats arameus, que van sucumbir després sota la força assíria.
- Assiris i caldeus. Cap al segle VIII aC els assiris, un poble del nord de Mesopotàmia, van iniciar una vasta expansió militar a Palestina, arribant fins a Egipte. El 612 aC van ser derrotats per una coalició liderada pels caldeus; el poder caldeu va governar Mesopotàmia fins al 538 aC, data en la qual van ser derrotats pels perses.
- Etrúria. A Itàlia va sorgir la cultura dels etruscs, que va governar el nord de la península aproximadament entre els segles X i III aC, sucumbint davant la pressió cultural i militar dels romans.
- Celtes. Els celtes es van allotjar a Europa Occidental durant el mil·lenni I aC, i la seva cultura es va propagar, amb referents actuals, des d'Espanya fins a Polònia i des d'Anglaterra fins a Turquia. Finalment, van ser derrotats pels romans, i només va sobreviure un únic reducte, a la llunyana Irlanda, fins que aquest va ser destruït pels víkings.
edita Imperis eurasiàtics
Cap a finals del mil·lenni I aC, per una sèrie de circumstàncies, moltes regions d'Euràsia van ser unificades sota el poder de diversos imperis:
- Imperi Persa. Els perses van ser un poble indoeuropeu originari de l'Iran; el seu imperi va unificar un gran territori entre Grècia i l'Índia, incloent Egipte i la Transoxiana (Àsia Central), entre els anys 538 aC i 330 aC.
- Antiga Grècia. Després d'una edat fosca, època en què van florir Homer i Hesíode, els grecs van iniciar una gran expansió geogràfica, que els va portar a fundar colònies per tota la Mar Mediterrània. Jònia primer, Atenes després, i Alexandria més endavant, van ser centres culturals de la civilització, on filòsofs, científics i artistes van dur a terme grans creacions intel·lectuals. Després que Alexandre el Gran hagués conquerit tot l'antic Imperi Persa i propagués la cultura hel·lènica, la regió va dividir-se en diversos regnes, sent els més importants el dels làgides a Egipte i l'Imperi Selèucida a Síria i Mesopotàmia. Ambdós van subsistir, amb més força el primer, fins a l'època romana.
- Imperi Romà. Els romans van sorgir a la Península Itàlica, i després d'imposar-se a etruscs i cartaginesos, ampliaren el seu territori conquerint i colonitzant tot el Mar Mediterrani, sobre el que van exercir un domini absolut entre el 31 aC i el 395, data en què es va fraccionar de manera definitiva en dues meitats. Els romans havien conquerit els territoris de la Gàl·lia, la Hispània i la Britània, i durant un temps van arribar a controlar la Germània.
- Imperi Bizantí. La disgregació progressiva de l'Imperi Romà coincideix amb la difusió del cristianisme que havia arribat del Pròxim Orient i s'escampà i arrelà amb força. Al segle V, la part occidental de l'Imperi Romà és conquerida per tribus germàniques i s'escindeix en diversos estats guerrers que, en general, s'integren en el si de l'Església catòlica romana. L'altra meitat de l'imperi, la meitat oriental, va prendre el nom d'Imperi Bizantí. Alguns segles més tard, una unitat similar seria restablerta a l'Europa occidental amb la creació del Sacre Imperi Romà Germànic que reagrupà diversos estats existents al territori de les actuals Alemanya i Itàlia.
- Imperi Part i Imperi Sassànida. Desplomat l'Imperi Selèucida, va sorgir l'imperi dels parts a Pèrsia, que va dominar la zona entre el 226 aC i el 221. Els parts, al seu torn, van ser succeïts pels sassànides, l'imperi del qual va durar fins a la conquesta dels musulmans, el 651.
- Bactriana i l'Imperi Kushan. A Àsia Central, els grecs, en enfonsar-se l'Imperi Selèucida, es van independitzar i van crear el regne de Bactriana, i més endavant van envair l'Índia i van destruir l'Imperi Maurya. Quan el regne grec de Bactriana va entrar en decadència, van ser reemplaçats per l'Imperi Kushan.
- Imperi Han. En un entorn gairebé completament diferent, a part de tímids contactes amb pobles de l'Àsia Central, la Xina va ser unificada durant uns quatre-cents anys per dues dinasties, l'Han Anterior i l'Han Posterior, entre els segles II aC i el II.
edita La Xina i l'Àsia oriental
Als darrers segles abans de Crist, nombrosos pobles intentaran desenvolupar-se i competir amb els grans imperis existents. Per exemple, els maurya controlaren una gran part del subcontinent indi, i a la Xina la unitat política permeté a les dinasties Qin i Han consolidar el paper de l'emperador, de millorar les comunicacions i de crear monopolis d'estat.
Les dinasties se succeïren i, al segle IV tribus nòmades provinents del nord començaren a envair la part septentrional de la Xina, on establiren nombrosos regnes petits. El 581, la dinastia Sui reunificà la Xina que conegué una segona edat d'or amb la dinastia Tang (618-907). Però els conflictes forçaren el final de la dinastia Tang, que quedà dividida, i caldria esperar al 982, amb l'arribada de la dinastia Song, perquè la Xina quedés reunificada, després de cinquanta anys d'agitació.
La Xina, en aquesta època, ja posseeix una economia monetària avançada. La seva pagesia és lliure i produeix molt més del què consumeix, fent possible el comerç dels seus excedents i desenvolupant així una dinàmica econòmica força activa. La Xina és la regió eurasiàtica més urbanitzada i la més avançada tecnològicament. Tenen una bona indústria metal·lúrgica, saben construir ponts penjants, utilitzen la manxa d'èmbol (vegeu pistó), la impremta i la brúixola[89]. A la Xina de la Dinastia Song es van viure diverses transformacions que Europa tan sols coneixerà alguns segles més tard; però els atacs dels manxús i, després, la conquesta dels mongols el 1279 frenaran aquest desenvolupament.
Tanmateix, la pressió dels nòmades del Nord s'accentuà i, el 1141, la Xina septentrional fou conquerida pels manxús. Tot i així, la força més poderosa arribaria uns anys més tard; el 1279, l'Imperi Mongol s'apoderà de la totalitat de la Xina i de gran part de l'Euràsia, quedant lliures tan sols la part occidental i central d'Europa, i el Japó.
Molt més endavant, durant la dinastia Ming, es produí una revolució comercial de vegades qualificada de «capitalisme embrionari», però acaba amb un fracàs. Els Ming són finalment suplantats per la dinastia Qing que coneixen de manera inicial un període de calma i de prosperitat però són cada vegada més el centre d'interès de les potències occidentals.
edita Àfrica abans dels europeus
La irradiació de les antigues cultures negres de l'Antic Egipte, Núbia, Etiòpia, conformarien les societats negres de l'Àfrica. Les successives crisis invasores que van patir els antics egipcis van provocar constants desplaçaments de poblacions des de la vall del Nil cap a la resta de l'Àfrica.
L'entrada dels bantus a l'edat de ferro va fer que aquests adquirissin un avantatge tecnològic que va donar lloc a la gran expansió bantu amb la que es van convertir en majoria en el territori dels khoisans entre el 1500 aC i el 1600. Van erigir vasts imperis (la Gran Zimbabwe, el Regne del Congo, Regne de Matamba...) que foren capaços d'impedir la total colonització europea d'Àfrica fins al segle XX.
Alguns enclavaments cristians perduren a l'Àfrica del Nord-Est, a Núbia i a Etiòpia –regions amb un contacte amb el món mediterrani que ve de molt antic–, però la resta de l'Àfrica septentrional es converteix a l'islam i sota la seva influència es desenvolupa el comerç a través del Sàhara, font d'ingressos substancials i d'intercanvis culturals que permeten l'emergència de diversos regnes a la zona del Sahel com l'Imperi de Mali, l'Imperi Wolof o el Regne de Dendi.
edita Amèrica precolombina
De manera completament independent a tot l'anterior, van sorgir a Amèrica una sèrie de civilitzacions, agrupades en dos grans troncs:
- Mesoamèrica (actual Mèxic i Guatemala), on cal destacar les cultures olmeca, maia, zapoteca, mixteca, txitximeca, tolteca, asteca i anasazi. Les més importants són sobretot l'Imperi Maia i l'Imperi Asteca. A mesura que la cultura olmeca declina, les ciutats-estats maies es multipliquen i prenen importància, i la cultura maia es propaga a través de la península de Yucatán i les regions veïnes. Pel que fa als asteques, la seva societat es construeix sobre la base de cultures anteriors que han conquerit, com és el cas de la tolteca.
- Els Andes, a Amèrica del Sud, on als segles XIV i XV floreix l'Imperi Inca. Tawantinsuyu regna sobre tota la cadena andina amb centre a la seva capital, Cuzco. La cultura inca, pròspera i avançada, resta cèlebre per les seves excel·lents obres de maçoneria i la seva xarxa de carreteres.
edita L'edat mitjana
edita Unes pinzellades
Amb l'excepció de la Xina, amb un desenvolupament històric força independent, els segles III, IV i V són temps de grans commocions polítiques, en part per la decadència interna dels regnes, i en part per les pressions de bàrbars procedents del nord, com els pobles germànics, o els huns. D'aquestes commocions, només l'Imperi Bizantí –que pateix una davallada entre l'època de Justinià I i la de Lleó III Isauri–, l'Imperi Sassànida i l'Imperi Gupta de l'Índia, aconsegueixen sobreviure. Aquest enfonsament general marca tradicionalment el pas de l'edat antiga a l'edat mitjana.
L'Occident cristià pateix invasions que l'afecten profundament; a partir del segle V, una gran part del territori de l'antic Imperi Romà d'occident són devastades, i els efectes perduren fins a mitjans del segle VIII, amb la consolidació de l'Imperi Carolingi.
Un nou període d'invasions mortíferes colpeix l'occident a partir del 820 amb tres grans focus d'invasions: des del nord els víkings, des del sud els sarraïns, i des de l'est els hongaresos. Aquestes invasions desfan el domini carolingi, que s'esfondra, excepte a la zona de l'actual Alemanya, on sobreviu amb el nom de Sacre Imperi Romanogermànic.
A partir de mitjans del segle X la situació es restableix parcialment, i occident coneix un nou període d'expansió. A Occident, l'any mil és, contràriament a algunes idees preconcebudes, un període de renaixement i, encara que tímidament, es comença a establir relacions amb l'Orient i el món islàmic. Aquest despuntar cultural, té algunes figures destacades, com grans humanistes de la talla de Silvestre II i Otó III.
Les lluites entre els grans imperis ha estat una constant de la història i entre elles destaca, al segle VIII, la que enfronta el califat d'Aràbia –que s'estén des d'Espanya fins a l'Iran–, i la Xina dels Tang –que abasta un territori que anava des de Xinjiang fins a Corea–; aquest dos gran imperis lluiten durant dècades pel control de l'Àsia central. Posteriorment, arriba a florir un imperi encara més gran i poderós: l'Imperi Mongol. Al segle XIII, els mongols dominen un extens territori, amb unes dimensions com no havia assolit cap altre imperi.[90][91]
Els primers centres de poder, amb una base econòmica agrícola, depenen fortament de l'entorn natural. La seva producció és limitada i tenen pocs recursos per minimitzar les catàstrofes naturals que successivament afectaven el seu desenvolupament. A les rodalies de l'any mil, els progressos tecnològics i la riquesa generada pel comerç permeten una certa independència, molt més marcada als països on l'agricultura és més productiva, com és el cas de la Xina, l'Índia i certes regions del món islàmic.
edita L'impuls de les grans religions
Amb la caiguda dels primers grans imperis, prenen protagonisme diverses religions de caràcter ecumènic i que, tot transcendint el nacionalisme dels cultes primitius, es transformen en propostes més obertes a tota la humanitat i, d'aquesta manera, impulsen la transformació de les civilitzacions eurasiàtiques; són el cristianisme, l'islamisme, l'hinduisme i el budisme Mahayana. Arriben a formar part de totes les societats des d'Irlanda, en l'extrem més occidental, fins al Japó, en la part més oriental. El món cristià, després de patir les invasions germàniques, es divideix en dos grans blocs: l'Imperi Bizantí a l'est, i el món feudal a l'oest, que són representatius de l'edat mitjana a Europa.
L'Islam apareix al segle VII i es converteix en una de les forces més actives de la història mundial. Tot i que inicialment només compta amb uns pocs adeptes, en poc temps se serà el bressol sobre el qual es construeixen nombrosos imperis al Pròxim Orient, a l'Àfrica del Nord, a l'Àsia Central, a l'Índia, i a l'actual Indonèsia.
En l'època del califat Abbàssida, la cultura islàmica assoleix un grau de desenvolupament sense precedents. Les creacions científiques, econòmiques i culturals islàmiques passen a Europa a través d'Itàlia o d'Espanya. Per la seva part, el món xinès influeix decisivament en la cultura japonesa a través dels seus monjos budistes, en tant que la influència de l'Índia és decisiva en l'aparició dels imperis Khmer i Srivijaya, a Indoxina i Insulíndia, respectivament. Al propi temps, l'influx del nestorianisme integra els habitants de l'estepa eurasiàtica a la civilització.
edita Europa i la resta del món
Després d'una pausa des de mitjans del segle XI i començaments del XII, a Occident s'observa un renaixement, i l'origen cal buscar-lo en els contactes establerts amb la civilització àrab-musulmana a l'edat mitjana. Són, doncs, desenvolupaments impulsats per la relació amb la resta del món eurasiàtic, i es manifesta amb una motivació pel coneixement que es concreta amb la creació d'universitats com la de Bolonya, París, Salamanca i Oxford. En aquests centres del saber s'imparteixen quatre disciplines bàsiques: el dret, la medicina, la teologia i les arts. Tot i així, aquest desenvolupament presenta fluctuacions, amb diferents moments de retrocés provocats per catàstrofes com la gran pesta o la guerra dels Cent Anys.
Durant els segles XIII a XVI, com a conseqüència del desenvolupament científic i tècnic, i un cop acabades les invasions dels mongols a la Xina, l'Índia, l'Orient Mig i Europa, l'estepa es transforma en un gran mitjà de comunicació per al comerç i l'intercanvi cultural, i és aprofitada per comerciants com Marco Polo. Una mica més tard, a la Xina, l'emperador Yongle, el tercer de la Dinastia Ming, envia vaixells mercantils a les costes de l'est d'Àfrica; malgrat tot, aquesta iniciativa no troba continuïtat en els seus successors i no té més conseqüències.
Dins el panorama mundial, Euràsia és un món cada cop més interconnectat i, fora d'aquesta regió, la resta segueix immers en el seu relatiu aïllament.
edita L'edat moderna
El Renaixement s'inicia a Itàlia durant el segle XIV (Trecento), i al segle XV arriba a altres zones com són Flandes, Alemanya, Espanya i Portugal; a causa de la Guerra dels Cent Anys, la zona francesa no entra en de ple fins el segle XVI. Aquest moviment cultural és impulsat pels grans humanistes que, tot i haver estat formats a les universitats catòliques i seguir vinculats a l'Església, tenen altres càrrecs i no depenen dels monestirs o de les escoles urbanes.
L'aparició de la impremta, el 1453, és un gran catalitzador del procés i fa possible una extraordinària difusió del saber, que abasta cercles més amplis, amb un dinamisme impensable uns segles abans. Els avenços tècnics, com per exemple la navegació marítima a gran escala i el desenvolupament de la cartografia, fan possible assegurar una supremacia d'Europa sobre el món, mentre que a l'altre extrem la Xina inicia un replegament sobre ella mateixa, i l'edat d'or de la civilització àrab-musulmana entre en la decadència.
Les guerres de religió marquen el llindar d'un nou període europeu: els descobriments científics del segle segle XVII, amb personalitats com Galileu, inicien una revolució impulsada des de la ciència, que no tindrà conseqüències pràctiques immediates però obrirà les portes a un nou tipus de coneixement. Cal esperar el segle XVIII perquè els progressos tècnics en la metal·lúrgia i la indústria tèxtil engendrin l'anomenada Revolució Industrial, iniciada a Anglaterra. Alguns països, però, continuen funcionant dins de sistemes de privilegis i no coneixeran veritablement el desenvolupament industrial fins ben entrat els segle XIX.
edita L'emergència d'Europa
Al segle XVI els navegants europeus s'han convertit en grans viatgers gràcies, entre d'altres coses, a l'ús de la brúixola i l'aparició de la caravel·la; aquests fets fan possible l'existència d'una xarxa de comunicacions oceàniques que per primera vegada impliquen a tot el planeta. El pioner va ser el portuguès Enric el Navegant que a partir de 1415, impulsa les expedicions marítimes cap a l'Àfrica. Després, Cristòfor Colom connecta Europa amb Amèrica (1492), Vasco de Gama amb l'Índia (1498), i Fernão de Magalhães lidera l'expedició que portaria Juan Sebastián Elcano a circumnavegar per primer cop el globus, en un viatge de més de tres anys (1519-1522).
A inicis del segle XVII s'arriba a la llegendària "Terra Australis", que passa a anomenar-se Austràlia. El coneixement de la Polinèsia és més tardà i cal esperar fins al segle XVIII, en què expedicions com les del capità James Cook incorporen dins l'àmbit del control europeu zones com l'Illa de Pasqua (1722) i les Hawaii. També en aquesta època són confirmades les hipòtesis sobre l'existència d'un mític continent austral, i es reben notícies de l'existència del que s'anomenarà l'Antàrtida.
edita L'imperialisme europeu
El segle XVI va significar l'inici de l'imperialisme europeu sobre la resta del món. Fins aleshores, però, Europa emergeix lentament de l'edat mitjana i viu immersa en els canvis i trastorns de l'inici de l'edat moderna, com foren l'absolutisme, la reforma protestant i el naixement del capitalisme); en aquest sentit, encara és