Imperi Bizantí.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
L'Imperi Bizantí (en grec Βυζαντινή Αυτοκρατορία), és el terme utilitzat des del segle XIX per descriure la part de l'Imperi Romà de cultura eminentment grega; per això també és anomenat Imperi Romà d'Orient. La seva existència es perllonga al llarg de l'edat mitjana (segle IV - 1453) i va tenir per capital Constantinoble.
Taula de continguts
|
edita Data inicial i final de l'Imperi
No hi ha consens sobre la data d'inici de l'Imperi Bizantí:
- Per a alguns autors la data clau és la fundació de Constantinoble l'any 330.
- D'altres opten per la data de la mort de Teodosi I (395), que va ser el moment en què l'Imperi Romà va quedar definitivament dividit en dues meitats, l'oriental i l'occidental.
- N'hi ha que pensen que és a partir del moment en què va ser deposat el darrer emperador de l'Imperi Romà d'Occident, Ròmul August, l'any 476.
- Fins i tot algú va més enllà i creu que és a partir d'Heracli, cap el 620, quan el llatí va ser oficialment substituït pel grec.[1]
Sobre la data final, hi ha acord en establir que la desaparició de l'Imperi Bizantí es va produir el 1453 amb la caiguda de Constantinoble a mans de Mehmet II, soldà de l'Imperi Otomà.
edita La denominació Imperi Bizantí
Els seus habitants l'anomenaven simplement «Imperi Romà» i ells es consideraven «romans»; mentre, els habitants dels territoris occidentals parlaven de l'«Imperi dels Grecs»[2] o l'«Imperi de Constantinoble». El nom d'«Imperi Bizantí» és un terme modern que hagués desorientat als seus contemporanis. El nom original de l'Imperi en grec era Romania (Ρωμανία) o Basileía Romaíon (Βασιλεία Ρωμαίων), traducció directa del nom en llatí de l'Imperi Romà, Imperium Romanorum. L'expressió «Imperi Bizantí» prové de Bizanci, l'antic nom de Constantinoble, i és una creació de l'historiador alemany Hieronymus Wolf, qui el 1557, un segle després de la caiguda de Constantinoble, el va utilitzar a la seva obra Corpus Historiae Byzantinae. Amb aquesta denominació va designar l'imperi existent durant aquest període de la història en contraposició a les cultures grega i romana de l'antiguitat clàssica. El terme no es va començar a consolidar fins al segle XVII, quan va ser popularitzat per autors francesos, com Montesquieu.[3]
L'èxit del terme pot tenir una certa relació amb el rebuig històric d'Occident de considerar l'Imperi Bizantí com
| Roma | |
|---|---|
| Monarquia | |
| República | |
| Imperi | |
| Principat | Dominat |
| Imperi d'Occident | Imperi d'Orient |
| Magistrats ordinaris: | |
| Magistrats extraordinaris: | |
| Oficials i títols: | |
| Institucions i normes: | |
l'hereu legítim de l'Antiga Roma, rebuig alimentat des que en el segle IX Carlemany i els seus successors van esgrimir el document apòcrif conegut com Donació de Constantí per proclamar-se emperadors romans, amb la connivència del Papat. Des d'aquesta època, el títol Imperator Romanorum (emperador dels romans) va quedar reservat als sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a occident Imperator Graecorum (emperador dels grecs), i els seus dominis, Imperium Graecorum, Graecia, Terra Graecorum o fins i tot Imperium Constantinopolitanus.
Més tard, la paraula «bizantí» va adquirir un sentit pejoratiu, com a sinònim de decadent, a causa de l'obra d'historiadors com Edward Gibbon, William Lecky o el propi Arnold J. Toynbee que, comparant la civilització bizantina amb l'antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi Bizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats provinents dels regnes de l'Europa occidental que van visitar l'imperi a partir de finals del segle XI.
edita Història
edita Del segle III al segle V
A finals del segle III Dioclecià va instituir el règim de govern conegut amb el nom de tetrarquia per tal d'assegurar el control de l'Imperi Romà i fer més eficient la seva administració: l'Imperi va ser dividit en dues meitats governades per dos emperadors (augusts o augusti), cada un dels quals incorporava al govern un «viceemperador» i futur hereu (cèsars o caesares). Després de l'abdicació de Dioclecià el sistema va perdurar pocs anys i es va obrir una període de guerres civils que no van concloure fins el 324 quan Constantí I va unificar ambdues parts de l'Imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de Bizanci que seria la nova capital 330, i la va anomenar Nova Roma, tot i que popularment se la coneixia amb el nom de Constantinoble (en grec, Constantinoupolis o ciutat de Constantí). La nova administració va instal·lar-se en la capital que tenia una situació estratègica envejable ben situada al nus de les rutes comercials més importants de la Mediterrània oriental.
A la mort de l'emperador Teodosi (395) l'Imperi es va dividir definitivament: Honori, el seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a Roma, mentre que al seu altre fill, Arcadi, li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi Bizantí que es perllongaria durant gairebé un mil·lenni.
L'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer com a tal el 476, quan el jove Ròmul August va ser deposat pel cabdill germànic Odoacre, però a l'Imperi d'Orient els successors de Teodosi van ser capaços de conjurar les successives invasions de pobles bàrbars:
- Els visigots van ser desviats cap a Occident per l'emperador Arcadi (395-408).
- El seu successor, Teodosi II (408-450), va reforçar les muralles de Constantinoble i la va convertir en una ciutat inexpugnable (de fet, no seria conquerida per tropes estrangeres fins el 1204), i va aconseguir evitar la invasió dels huns mitjançant el pagament de tributs fins que després de la mort d'Àtila (453) aquests van deixar de representar un perill.
- Zenó (474-491) va evitar la invasió dels ostrogots de Teodoric, que es van dirigir cap a Itàlia.
edita L'era de Justinià (527-565)
Durant el regnat de Justinià I (527-565) l'Imperi es va expandir. L'emperador va iniciar un programa de reformes i d'iniciatives militars amb les que va restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romà. Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa Cosroes I, va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a la part occidental:
- Entre 533 i 534 un exèrcit sota comandament del general Belisari va conquerir el regne dels vàndals, a l'antiga província romana d'Àfrica. El territori, una vegada pacificat, va ser governat per un funcionari denominat magister militum.
- Entre 535 i 536, Belisari va arrabassar als ostrogots Sicília i el sud d'Itàlia, arribant fins a Roma. Després d'una breu recuperació militar dels ostrogots (541-551), un nou exèrcit bizantí, comandat aquesta vegada per Narsès, finalment va annexionar tota Itàlia a l'Imperi, establint la capital dels territoris conquerits a Ravenna.
- El 552 els bizantins van intervenir en disputes internes de la Hispània visigoda i van annexionar-se extensos territoris del sud de la Península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any 620.
L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'Acadèmia d'Atenes. Cal destacar, entre moltes d'altres, les figures dels poetes Nonos de Panòpolis i Pau Silenciari, l'historiador Procopi i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el dret romà en l'anomenat Corpus Iuris Civilis, fent possible així la transmissió a la posteritat d'un dels llegats del món antic més importants. Al mateix temps es portaran a terme grans obres arquitectòniques com l'església de Santa Sofia, construïda pels científics Antemi de Tralles i Isidor de Milet.
És motiu de debat el fet que el gran programa militar i cultural de Justinià, que certament dugué al límit les capacitats de l'estat i de la hisenda imperial, van precipitar l'imperi cap a una crisi que s'iniciaria després de la mort de Justinià i arribaria al seu punt culminant a mitjans del segle VII.
edita Els anys foscos i la reorganització de l'imperi
El segle VII comença amb la crisi provocada per l'espectacular ofensiva del monarca sassànida Cosroes II, que amb les seves conquestes a Egipte, Síria i Àsia Menor va arribar a amenaçar l'existència mateixa de l'Imperi. Aquesta situació va ser aprofitada per altres enemics de Bizanci, com els àvars i els eslaus, que van posar setge a Constantinoble el 626. L'emperador Heracli va ser capaç, després d'una guerra llarga i esgotadora, de rebutjar l'atac d'àvars i eslaus i de derrotar totalment els perses l'any 628.
Tanmateix, pocs anys després, entre el 633 i el 645, la fulgurant expansió de l'Islam arrabassà per sempre a l'Imperi, exhaust per la guerra contra Pèrsia, les províncies de Síria, Palestina, Àfrica i Egipte. A mitjans del segle VII les fronteres es van estabilitzar; tot i que els àrabs van continuar pressionant i van arribar a amenaçar la capital, la superioritat naval bizantina, les magnífiques fortificacions i el monopoli del «foc grec», van protegir Bizanci.
Uns anys més tard l'emperador Constantí IV (668-685) es veié obligat a acceptar la creació del regne independent dels búlgars a la província de Mèsia. Durant tota aquesta època, a més, diversos pobles eslaus es van instal·lar als Balcans, arribant fins i tot al Peloponès. Pel que fa a la part occidental, la invasió dels llombards va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.
Entre els anys 726 i 843, l'Imperi Bizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els iconoclastes, partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els iconòduls, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des del 726, any en què Lleó III (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins el 783 quan aquest culte va ser restablert pel II Concili de Nicea. La segona va tenir lloc entre 813 i 843, any en què va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.
Malgrat una certa decadència militar, política i econòmica de l'Imperi, cal destacar el fet que l'imperi va seguir existint. Per això actualment els historiadors consideren que, malgrat l'aparent decadència d'aquests segles, la supervivència de l'estat bizantí fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, cal tenir presents alguns fets significatius:
- Uniformització cultural i religiosa: la pèrdua davant l'Islam de les províncies de Síria, Palestina i Egipte va portar com a conseqüència una major uniformització de l'Imperi, ja que van desaparèixer els grans nuclis del monofisisme i el 843 es va poder culminar, finalment, la unitat religiosa. Els territoris que l'Imperi conservava a mitjans del segle VII eren de cultura fonamentalment grega i el llatí va ser definitivament abandonat en favor del grec.
- Reorganització territorial: el segle VII, probablement en època de Constant II (641-668), l'Imperi es va dotar d'una nova organització territorial que va fer més eficaç la seva defensa. El territori bizantí es va organitzar en themas, districtes militars que eren alhora circumscripcions administratives, i el governador dels qual i cap militar, el strategos, gaudia d'una àmplia autonomia.
- Ruralització: la pèrdua de les províncies del sud, on més desenvolupament havien assolit l'artesania i el comerç, va implicar que l'economia bizantina passés a ser essencialment agrària. La irrupció de l'Islam a la Mediterrània a partir del segle VIII va dificultar les rutes comercials. Va decréixer la població i la importància de les ciutats en el conjunt de l'Imperi, en tant que començava a desenvolupar-se una nova classe social, l'aristocràcia latifundista, especialment a l'Àsia Menor.
edita El renaixement macedònic
El final de les lluites iconoclastes va permetre un desenvolupament important de l'Imperi, visible ja durant el regnat de Miquel III (842-867), últim emperador de la dinastia amoriana, i, sobretot, durant els gairebé dos segles (867-1056) en què Bizanci va ser regit per la dinastia macedònica. Aquest període és conegut pels historiadors com el «renaixement macedònic». D'altra banda la crisi que pateix el califat abbàssida, principal enemic de l'Imperi a orient, debilita considerablement l'ofensiva islàmica.
Tot i així, els nous estats musulmans que van sorgir com a resultat de la dissolució del califat, principalment els aglàbides del nord d'Àfrica i el Califat fatimita d'Egipte, reactivaria la lluita amb els bizantins per la supremacia a la Mediterrània oriental:
- En el segle IX, Creta seria conquerida pels musulmans el 824 i després arrabassarien definitivament Sicília a l'Imperi.
- En la segona meitat del segle X els bizantins iniciarien ofensives importants contra l'Islam, i van recuperar territoris perduts molts segles abans. Nicèfor Focas (963-969) va reconquerir el nord de Síria, incloent la ciutat d'Antioquia (969), així com les illes de Creta (961) i Xipre (965).
El gran enemic occidental de l'Imperi durant aquesta etapa va ser l'estat búlgar. Convertit al cristianisme a mitjan segle IX, Bulgària va assolir el seu apogeu en temps del tsar Simeó (893-927), educat a Constantinoble. Des del 896 l'Imperi va estar obligat a pagar un tribut a Bulgària i el 913 Simeó va estar a punt d'atacar la capital. A la mort d'aquest monarca (927) el seu regne comprenia bona part de Macedònia, de Tràcia, Sèrbia i Albània. El poder de Bulgària, però, va decaure durant el segle X i a començaments del segle següent l'emperador bizantí Basili II (976-1025), anomenat Bulgaròctonos («matador de búlgars») va conquerir Bulgària, la va annexionar a l'Imperi tot dividint-la en quatre themas.
Les relacions amb Occident van ser tenses a partir de la coronació de Carlemany (800) i les pretensions dels seus successors al títol d'Emperador Romà i al domini sobre Itàlia. Durant tota aquesta etapa, malgrat la pèrdua de Sicília, l'Imperi va continuar tenint una enorme influència en el sud de la península italiana. Les disputes amb Otó I, que pretenia expulsar els bizantins d'Itàlia, es van resoldre mitjançant el matrimoni de la princesa bizantina Teòfan, neboda de l'emperador bizantí Joan Tzimiscés, amb Otó II.
edita L'amenaça turca i les croades
Després del període d'esplendor que va suposar el renaixement macedònic, la segona meitat del segle XI va iniciar un període de crisi, marcat per la creixent feudalització de l'Imperi i la seva debilitat davant de l'aparició de dos poderosos enemics: l'Imperi Seljúcida i els regnes cristians d'Europa occidental.
A la frontera oriental els turcs seljúcides que fins al moment havien centrat el seu interès en derrotar a l'Egipte fatimita, van començar a fer incursions a l'Àsia Menor. El 1071 va acabar l'hegemonia bizantina a Àsia Menor a conseqüència de la inesperada derrota en la batalla de Manzikert de l'emperador Romà IV Diògenes davant l'exèrcit d'Alp Arslan, soldà dels seljúcides. Els intents posteriors dels emperadors Comnè per reconquerir els territoris perduts es revelaran sempre infructuosos. Més encara, un segle després, Manuel I Comnè sofriria una altra humiliant derrota davant els seljúcides a la batalla de Miriocèfal (1176).
A Occident, entre el 1060 i el 1076, els normands van atacar i finalment arribaren a expulsar d'Itàlia els bizantins, tot conquerint Dyrrachium, a Il·líria, des d'on pretenien obrir-se camí fins a Constantinoble. La mort de Robert Guiscard l'any 1085 va evitar que aquests plans es portessin a efecte. Tanmateix, pocs anys després, la Primera Croada es convertiria en un maldecap per a l'emperador Aleix I Comnè. Encara que teòricament els croats s'havien compromès a posar sota l'autoritat de Bizanci els territoris conquerits, els croats van acabar per establir diversos estats independents a Antioquia, Edessa, Trípoli i Jerusalem.
edita El desmembrament de l'imperi
Frederic Barbaroja, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va intentar conquerir sense èxit l'Imperi durant la Tercera Croada, però va ser en la quarta la que va tenir un efecte més devastador sobre l'Imperi Bizantí.
La intenció inicial de la Quarta Croada era conquerir Egipte. Però unes expectatives de reclutament de croats molt superiors a les que realment es varen donar provocaren l'endeutament dels líders croats. En aquest context el Príncep Aleix, fill de l'emperador derrocat Isaac II Àngel, va prometre una extraordinària recompensa si els els croats l'ajudaven a recuperar el tron imperial bizantí. Els croats reeixiren a derriocar l'usurpador Aleix III Àngel i entronitzatren el Príncep Aleix amb el títol d'Aleix IV Àngel. Però poc després aquest fou assassinat per un nou usurpador, l'emperador Aleix V Ducas, que es negà a saldar el deutes de l'emperador assassinat Aleix V Ducas. Finalment, els croats tornaren a atacar Constantinoble i la ciutat va caure el 12 d'abril del 1204, sent sotmesa a un brutal saqueig.
edita Restitució de l'Imperi Bizantí
A partir d'aleshores es fundà l'Imperi Llatí de Constantinoble així com d'altres Estats croats en els territoris europeus de l'extinte l'Imperi Bizantí. A més sorgiren estats grecs que es proclamaven hereus de Bizanci: l'Imperi de Nicea i l'Imperi de Trebisonsa, així com el Despotat de Morea, el Despotat de l'Epir, el Despotat de Sinope, etc. El primer, controlat per la dinastia Paleòleg, va reconquerir Constantinoble el 1261, sota el regnat de Miquel VIII Paleòleg, i va derrotar Epir, revitalitzant l'Imperi. Però estaven massa preocupats en Europa, quan s'estava produint un important increment de la penetració dels turcs a Àsia Menor, el que seria ben aviat el principal problema.
A partir del mateix 1261 l'avenç turc va reduir considerablement els dominis asiàtics de l'Imperi que en algunes períodes es convertit en vassall dels otomans; d'altra banda, als Balcans va haver de competir amb els estats grecs i llatins que havien sorgit arran de la conquesta de Constantinoble el 1204, i a la Mediterrània la superioritat naval veneciana deixava poques opcions a Bizanci.
edita La Companyia Catalana d'Orient
Durant el segle XIV l'Imperi, va haver d'afrontar la terrible revolta de la Companyia Catalana d'Orient i dues devastadores guerres civils. Durant un temps l'Imperi va sobreviure perquè seljúcides, mongols i perses safàvides estaven massa dividits per poder atacar, però finalment els turcs otomans van envair totes les possessions bizantines a excepció d'unes poques ciutats portuàries.
edita Caiguda final de l'Imperi Bizantí a mans dels Otomans
Finalment la caiguda de Constantinoble es va produir després d'un setge de dos mesos dut a terme per Mehmet II, el 29 de maig de 1453. L'últim emperador bizantí, Constantí XI Paleòleg, va ser vist per última vegada quan entrava en combat defensant les muralles. Mehmet II també va conquerir Mistra el 1460 i el darrer nucli, Trebisonda, el 1461. Era la fi de l'Imperi.
edita El món bizantí
edita Demografia
Són molt poques les dades que permeten calcular la població de l'imperi Bizantí tot i que se sap que la major concentració de població va estar sempre en la part asiàtica de l'Imperi, especialment en el litoral de l'Egeu de Àsia Menor.
Es calcula [4] que a finals del segle IV la població total de l'imperi Romà d'Orient era d'uns 25 milions, repartits en una àrea d'aproximadament 1.600.000 km². En el segle IX, després de la pèrdua de les províncies de Síria, Egipte i Palestina i la crisi de població del segle IV, es calcula que deurien viure dins l'imperi uns 13 milions de persones en un territori de 745.000 km². Fins el segle XIII, amb les importants pèrdues territorials patides per l'imperi, no és probable que el basileus dirigís el destí de més de 4.000.000 de persones. Des d'aleshores el territori de l'imperi i la seva població, van anar decreixent ràpidament fins la caiguda de Constantinoble el 1453.
El creixement de Constantinoble va ser espectacular durant el segles IV i V. Mentre que la capital d'Occident, Roma, havia passat des dels prop d'un mil·lió d'habitants en temps d'August a tan sols uns 100.000 en el segle V, Constantinoble, que en el moment de la seva fundació comptava escassament amb 30.000 habitants, arribà als 400.000 en època de Justinià I.
Però Constantinoble no era l'única gran ciutat de l'imperi. S’ha calculat que la població d'Alexandria en aquella mateixa època tenia al voltant dels 300.000 habitants, una mica més gran que Antioquia, amb 250.000, seguida d'altres ciutats com Efes, Esmirna, Pèrgam,Trebisonda, Edessa, Nicea, Tessalònica, Tebes i Atenes.
Els esdeveniments del segle VI van provocar un important retrocés de la urbanització degut tant a les guerres com a una desgraciada successió d'epidèmies i catàstrofes naturals. En el segle següent, després de la pèrdua de Síria, Palestina, Egipte i Cartago, a l'imperi només hi havia dos grans ciutats: Constantinoble i Tessalònica. Sembla que la població de Constantinoble va decréixer considerablement durant els segles VI i VII a causa, d'entre altres raons, de la pesta i només va començar a recuperar-se a mitjans del segle VIII. Es calcula que la seva població era d'uns 300.000 habitants durant el renaixement macedònic, i de no menys de 500.000 sota la dinastia Comnena.
Els darrers anys de l'imperi, les ciutats van patir un pronunciat decreixement. Es calcula que en el moment de la conquesta de Constantinoble per part dels turcs la població de la capital es movia al voltant dels 50.000 habitants, i la de la segona ciutat de l'imperi, Tessalònica, rondava els 30.000.
edita Economia
L'economia bizantina ve ser la més avançada d'Europa durant molts segles. Les reformes de Constantí V al voltant de l'any 765 marcaren el començament d'un ressorgiment que va ser continuat fins el 1204. Des del segle X fins al final del XII, l'imperi bizantí mostrava al món una imatge de grandesa i els viatgers quedaven impressionats per la riquesa que s'acumulava a la capital. Tot això va canviar amb l'arribada de la Quarta Croada, que va ser una veritable catàstrofe [5]. Els Paleòleg intentaren reactivar l'economia, però l'últim estat bizantí no aconseguirien recuperar el control dels poders econòmics. Gradualment, també perdrien la seva influència en les diverses activitats del comerç i els mecanismes de control dels preus, així com el control sobre la sortida dels metalls preciosos i, segons alguns erudits, fins i tot sobre la capacitat d'encunyar monedes.[6]
edita L'agricultura i la indústria
Com en la resta del món en la Edat mitjana, la principal activitat econòmica era l'agricultura. Aquesta estava organitzada en latifundis, en mans de la noblesa i el clergat.
La principal indústria era la tèxtil, basada en tallers de seda estatals[7] que feien servir grans quantitats d'operaris. L'Imperi depenia per complet del comerç amb Orient pel proveïment de seda fins que, a mitjans del segle VI, uns monjos desconeguts van aconseguir portar cucs de seda a Justinià. L'Imperi va començar a produir la seva pròpia seda —principalment a Síria—, i la seva fabricació va ser un secret zelosament guardat i desconegut a la resta d'Europa fins almenys el segle XII.
edita El comerç
El comerç va gaudir d'una gran importància, recolzat en el prestigi que tenia la seva moneda, el sòlid bizantí, en el comerç mundial de l'època. Per la seva situació geogràfica, l'Imperi Bizantí va ser un intermediari necessari entre Orient i el Mediterrani, com a mínim fins el segle VII, quan l'Islam es va apoderar de les províncies meridionals de l'Imperi. Va ser especialment important la posició de la capital que controlava el pas d'Europa a Àsia; dominaven l'Estret del Bòsfor, i amb això tenien el control dels intercanvis entre el Mediterrani, des d'on s'accedia a l'Europa Occidental, i el Mar Negre, que enllaçava amb el nord d'Àfrica i Rússia.
Existien tres rutes principals que enllaçaven el Mediterrani amb l'Extrem Orient:
- El camí més curt travessava Pèrsia, i després Àsia Central (Samarcanda, Bujara). Es coneix com a Ruta de la Seda.
- Una segona ruta, molt més complicada, evitava Pèrsia, i passava pel Mar Negre, a traves dels ports de Crimea, el Caspi i des d'allà cap a l'Àsia Central. Aquesta ruta va ser oberta en època de Justí II.
- Per mar, des de la costa d'Egipte, a través del Mar Roig i l'Oceà Índic, aprofitant els monsons, fins Sri Lanka. Aquesta ruta marítima possibilitava no només el comerç amb l'Índia, sinó també amb el regne d'Aksun, en l'actual Eritrea. Una relació de les seves vicissituds es troba en l'obra del viatger Cosmas Indicopleustes. El comerç bizantí que utilitzava aquesta ruta va desaparèixer quan en el segle VII es van perdre les províncies meridionals de l'Imperi.
El comerç bizantí va entrar en decadència durant els segles XI i XII, a causa de les ruïnoses concessions que es van fer a les potències econòmiques emergents com Venècia i, en menor mesura, Gènova i Pisa.
edita Organització política i administrativa
edita L'emperador
El cap suprem de l'Imperi era l'emperador o basileu, que dirigia l'exèrcit i l'administració. Cada emperador tenia dret a escollir el seu successor, al que associava a les tasques de govern atorgant-li el títol de Cèsar. En algun moment de la història de Bizanci, i més concretament durant el regnat de Romà I Lecapè, van arribar a haver-hi fins a cinc cèsars simultàniament.
El successor no era necessàriament fill de l'emperador. En molts casos, la successió va ser d'oncle a nebot. Justinià, per exemple, va succeir al seu oncle Justí I i va ser succeït pel seu nebot Justí II. D'altra banda, altres futurs governants van arribar a la dignitat imperial a través del matrimoni, com Nicèfor II o Romà IV Diògenes.
Tot i que l'emperador escollia el seu successor, van ser molts els que van arribar al poder proclamats per l'exèrcit, com ara Heracli o Aleix I Comnè, o gràcies a les intrigues cortesanes, a vegades culminades amb diversos assassinats. Per evitar que els emperadors deposats i els seus familiars reclamessin el tron sovint els provocaven la ceguesa o, en alguns casos, els castraven i els tancaven en monestirs. Un cas particular és el de Justinià II anomenat Rhinotmetos (nas tallat), a qui l'usurpador Leonci II li va tallar el nas i el va desterrar tot i que posteriorment recuperaria el tron.
La figura de l'emperador estava especialment relacionada amb l'església, que es va convertir en un factor estabilitzador, i especialment amb el Patriarca de Constantinoble. La monarquia bizantina tenia un cert caràcter "diví" [8] i en certes prerrogatives del seu càrrec remeten al rex sacerdos (rei sacerdot) de la monarquia israelita; cal recordar que un dels títols dels emperadors era el d'Isapostolos, és a dir, igual als Apòstols. L'emperador i el Patriarca tenien una relació de mútua interdependència: tot i que l'emperador designava el Patriarca, era aquest qui confirmava el seu accés al poder mitjançant la cerimònia de coronació. Al llarg de la història de l'Imperi, entre l'emperador i el patriarca van haver-hi moments difícils ja que en certs moments els interessos de l'estat diferien dels de l'església. Això va succeir especialment en la darrera etapa de l'Imperi quan els emperadors, per obtenir l'ajuda d'Occident per fer front als turcs, intentaven restaurar la unitat religiosa entre la seva església i la de Roma; en aquests moments, evidentment, es trobaren amb la fèrria oposició dels patriarques.
Una de les principals accions en què es fonamentava el poder de l'emperador era el seu control sobre una eficaç administració, que es regia pel Copus Iuris Civilis, tractat elaborat en època de Justinià. L'organització territorial es basava, des del segle VII, en els thémata ("temes") o províncies sota el comandament d'un strategos o general.
edita L'exèrcit
L'exèrcit bizantí va ser durant segles el més poderós de tots. Hereu del victoriós exèrcit romà, durant els segles III i IV va ser substancialment reformat, desenvolupant sobretot la cavalleria pesada (catrafacta), d'origen sàrmata.
L'armada bizantina va tindre un paper preponderant en la hegemonia de l'Imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades dromos i l'ús d'armes innovadores com el "foc grec". La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani Oriental fins el segle XI, quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats-estat italianes, especialment Venècia.
En un primer moment existien dos tipus de tropes: els limitanei, les guarnicions de la frontera, i els comitatenses. A partir del segle VII l'Imperi va ser organitzat en themas, circumscripcions tant administratives com militars dirigides per un strategos, amb el que es va millorar la capacitat defensiva de l'Imperi davant els seus nombrosos enemics exteriors.
En la defensa de Bizanci va jugar un important paper l'hàbil diplomàcia dels seus emperadors. Els pagaments de tributs van mantenir molt de temps la pau amb alguns dels seus enemics, i el seu servei d'espionatge va ser una autèntica agència d'intel·ligència que recollia informació dels rivals de l'imperi amb diversos sistemes de recollida d'informació.[9]
Una de les debilitats de l'exercit bizantí, que va anar accentuant-se amb el temps, va ser la necessitat de fer servir tropes mercenàries, de fidelitat dubtosa. Entre els cossos mercenaris mes coneguts hi havia la famosa guardia varega, provinents dels pobles nòrdics, i els almogàvers que generaren una crisi terrible dins l'Imperi amb la seva revolta durant el segle XIV.
L'estratègia militar va tenir un auge en època bizantina i diversos emperadors, com és el cas de Maurici, van escriure tractats sobre l'art de la guerra on, entre altres qüestions, es lloava el sigil, la sorpresa i el liderat dels comandants.
edita La religió
L'Imperi bizantí va ser, des dels seus inicis, cristià, ja que Constantí I va ser el primer emperador en adoptar el cristianisme (i en aquella època gran part de l'Imperi ja era cristià), religió que va anar incrementant la seva influència al llarg del segle IV i va culminar quan l'emperador Teodosi I, a finals del mateix segle, la va proclamar religió oficial de l'Imperi.
Inicialment, la màxima autoritat religiosa de l'Imperi era l'emperador, que tenia el càrrec de Pontífex Màxim. Així doncs l'any 325, Constantí convocà el primer Concili de Nicea on es decidí, entre d'altres coses, que s'organitzaria l'església en patriarcats, i aquest en diocèsis. L'any 381 al Primer Concili de Constantinoble es decidí que el patriarca de Constantinoble prevaldria damunt dels altres, fins i tot del de Roma.
La unitat religiosa va ser amenaçada per les heretgies que van proliferar en la meitat oriental de l'Imperi, i que van posar en relleu la divisió en matèria doctrinal entre les quatre principals seus orientals: Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria.
L'any 325, el Concili de Nicea havia condemnat l'arrianisme, que negava la naturalesa divina de Crist. El 431, el Concili d'Efes va declarar herètic el nestorianisme. La crisi més duradora, tanmateix, va ser la causada per l'heretgia monofisita, que afirmava que Crist només tenia una naturalesa, la divina. Encara que va ser també condemnada pel Concili de Calcedònia (451), havia guanyat nombrosos adeptes, sobretot a Egipte i Síria, i tots els emperadors van fracassar en els seus intents de restablir la unitat religiosa. En aquest període s'inicia també l'estreta associació entre l'Església i l'Imperi: Lleó I (457-474) va ser el primer emperador coronat pel patriarca de Constantinoble.
Un dels fets més decisius i d'efectes més duradors va ser la incorporació dels pobles eslaus a l'òrbita cultural i religiosa de Bizanci. En la segona meitat del segle IX, els monjos Metodi i Ciril van ser enviats a evangelitzar Moràvia, a petició del seu monarca, Ratislau. Per dur a terme la seva tasca van crear una llengua literària, l'antic eslau eclesiàstic o litúrgic, basada en el dialecte eslau parlat a Tessalònica, d'on eren originaris aquests monjos. També van elaborar un nou alfabet per posar-la per escrit, l'alfabet glagolític, després substituït per l'alfabet ciríl·lic). Encara que la missió a Moràvia va fracassar, a mitjans del segle X es va produir la conversió del principat de Kíev, incorporant així sota la influència de Bizanci un estat d'una extensió molt més gran que la del propi Imperi d'aquells dies.
Els afers religiosos, però, es tornaren especialment delicats pel que fa a les relacions amb l'església de Roma. La ruptura definitiva es va consumar el 1054, amb motiu d'una disputa sobre el text del Credo, en el qual els teòlegs llatins havien inclòs la clàusula filioque, significant així, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Hi havia també desacord en molts altres temes menors, i en el fons també es discutia la primacia entre les dues antigues capitals de l'Imperi. Aquest trencament es coneix amb el nom del Gran Cisma d'Orient i va donar lloc a l'església ortodoxa.
edita Cultura i Art
edita La llengua
En els orígens de l'Imperi Bizantí va existir una situació de diglòssia entre el llatí i el grec. La primera era la llengua de l'administració estatal, mentre el grec era la llengua parlada i el principal vehicle d'expressió literària; dins l'església i en l'educació s'utilitzava el grec. A això s'ha d'afegir que en altres regions de l'Imperi es feien servir d'altres llegues, com l'arameu i la seva variant el sirià, a Síria i Palestina, i el copte a Egipte.
Amb el temps, el llatí va ser definitivament desplaçat pel grec, que es va convertir també en la llengua de l'administració imperial. És significatiu que ja en època d'Heracli el títol d'augustus, en llatí, fos substituït pel de basileus, en grec. Peró el llatí encara va continuar apareixen en inscripcions i en monedes fins el segle XI
La invasió de l'Islam i la pèrdua de les províncies orientals van causar una major hel·lenització de l'Imperi. El grec parlat era el resultat de l'evolució del grec antic, que va donar lloc a l'anomenat grec medieval o grec bizantí. Existien grans diferències entre el llenguatge literari, deliberadament arcaic, i el llenguatge parlat, la koiné popular, que no s'acostumava a utilitzar en la literatura.
La literatura, com en general la cultura bizantina en tots els seus àmbits, es caracteritzava per tres elements: hel·lenisme, cristianisme i influència oriental.
- Hel·lenisme perquè continua la tradició de la Grècia clàssica a pesar dels intents romanitzadors de Justinià i el seu nebot Justí II, que nomes van consolidar el dret.
- Cristianisme perquè des de Constantí va ser la religió de l'Imperi, tot i la dura oposició intel·lectual fins ben entrat el segle VI.
- Influència oriental per l'estreta relació amb els pobles asiàtics i africans.
edita La literatura
La literatura bizantina compta amb un poema èpic en grec popular, Digenís Akritis, i amb lírics de primer ordre com Teodor Pròdom. Posseix uns gèneres característics, com els bestiaris, volucraris, lapidaris i les novel·les bizantines:
- Els amors