Llatí.html



Per a altres significats, vegeu «Llatí (desambiguació)».

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.

Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius.

El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llatí, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

edita Elements que integren el llatí

Des que el poble indoeuropeu llatí arribà a la Península itàlica (itàlics), la seva parla, que era essencialment indoeuropea, va influenciar-se de les parles dels pobles indígenes als que van sotmetre (substrat mediterrani), dels pobles amb els que van conviure-hi sense dominar-los ni dependre d'ells (abstracte osc, umbre i grec), i amb les parles dels pobles als que temporalment van estar sotmesos (superestrat etrusc).

El nucli indoeuropeu és l'element més abundant en llatí, tant en el que respecta a la seva gramàtica com al lèxic. El substrat mediterrani proporcionà al llatí el nom d'algunes plantes i animals que van conèixer en arribar-hi. Els adstrats osc, umbre i grec són responsables de l'alfabet (el darrer) i del relacionat amb déus i mites. En darrer lloc, el superestrat etrusc és responsable del lèxic del teatre i de l'endevinament.

edita Períodes en la història de la llengua llatina

La història del llatí comença al segle VIII aC i arriba, si fa no fa, fins l'edat mitjana; es poden distingir tres períodes:

• Arcaic o etapa de formació: des que neix fins que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (hel·lenització): VIII - II aC
• Clàssic o edat d'or: en una època de profunda crisi econòmica, política i cultural, l'elit cultural crea, a partir de les varietats del llatí col·loquial, un llatí estàndard (administració i escola) i un llatí literari (literatura). Això ocorregué aproximadament els segles I aC i I dC
• Postclàssic o d'edat de plata: la llengua parlada va allunyant-se progressivament de la llengua estàndard, que l'escola tracta de conservar, i de la llengua literària. Aquesta distància creixent farà que de les diverses maneres de parlar llatí neixin les llengües romàniques. I la llengua escrita, que també s'allunya, tot i que menys, es transformà en el llatí escolàstic o curial.

No hi ha data a l'edat mitjana en la qual es pugui situar la mort del llatí, perquè les llengües romances van apareixent de mica en mica, unes abans que d'altres, i perquè el llatí continuava emprant-se com a llengua escolar o científica fins, com a mínim, el segle XVIII i perquè, com ja hem dit abans, encara hi ha publicacions i documentació en llatí

edita Vegeu també

• Locucions i cites llatines

edita Enllaços externs

Existeix una edició en llatí de la Viquipèdia

• Diccionari Freelang - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano.
• Ephemeris - Un diari de noticies enterament en llatí.
• Llati.net - Llatí en català.
• (anglès) Llatí: Informació a la XV edició de l'Ethnologue, amb el codi lat

...