Michelangelo Buonarroti.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese el 6 de març de 1475 - Roma el 18 de febrer de 1564), també conegut simplement com Michelangelo o Miquel Àngel va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista.
edita Vida i Obra
Des de molt jove va manifestar les seues dots artístiques per a l'escultura, disciplina en què va començar a despuntar. L'abril de 1498, amb només dotze anys, va entrar al taller dels Ghirlandaio amb un contracte d'estudi de tres anys que va formalitzar la seua família amb el taller dels famosos germans[1], on hi va romandre com a aprenent durant un any, passat el qual, davall la tutela de Bertoldo di Giovanni, va començar a freqüentar el Jardí dels Mèdici de Sant Marc, on va estudiar les escultures antigues allí reunides. Les seues primeres obres artístiques susciten l'admiració de Llorenç el Magnífic que l'acull al seu Palau de la Via Llarga, on Miquel Àngel es trobarà amb Poliziano i altres humanistes del cercle Mèdici, posant-se en contacte amb les teories idealistes de Plató, que acabaran per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la seua vida, que es plasmarà tant en les seues obres artístiques com en la seva producció com a poeta.
Entre 1490 i 1492, va fer els seus primers dibuixos, estudis sobre els frescos gòtics de Masaccio i Giotto, així com els primers relleus: la Mare de Déu della Scala i la Batalla dels Centaures, conservats a la casa Buonarroti de Florència, i en els que existeix ja una clara definició del seu estil. S'hi mostra com el clar hereu de l'art florentí dels segles XIV i XV, alhora que estableix una vinculació més directa amb l'art clàssic.
Després de la mort de Llorenç el Magnífic succeïda el 1492, Miquel Àngel va fugir de Florència, romanent durant un temps a Bolonya, on va esculpir diverses obres que palesen la influència de Jacopo della Quercia. Però és l'any 1496 quan va decidir la seua marxa a Roma, ciutat que el va veure triomfar, iniciant una dècada d'intensíssima activitat productora d'art, a la fi de la qual, sense haver complit a penes els trenta anys, es va acreditar com un artista capdavanter. Als vint i tres anys va esculpir La Pietà del Vaticà, desprès del Bacus de Bargello (1496). Posteriorment va fer el Tondo Pitti. De la mateixa època són el cartó de La batalla de Cascina, hui perdut, pintat per a la senyoria de Florència, el David obra màxima de l'escultura, d'una gran complexitat per l'escassa amplària de la peça de marbre, i que va ser col·locat davant del palau de l'Ajuntament de Florència, convertint-se en l'expressió dels suprems ideals cívics del Renaixement.
Al març de 1505, Juli II li va encarregar la realització del seu monument fúnebre, projectant un complex d'arquitectura i escultura monumental, on se celebra el triomf de l'Església més que el prestigi del Pontífex. Miquel Àngel, entusiasmat amb aquesta obra va romandre a Carrara durant huit mesos per a ocupar-se, personalment, de l'elecció i de l'extracció dels marbres necessaris, però en tornar a Roma el Pontífex, absorbit pels plans de Bramante per a la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere, havia arxivat els plans del mausoleu. L'any 1506, Miquel Àngel, enfadat, va abandona Roma, i es va dirigir a Florència, però a finals de novembre, després de les nombroses crides del Pontífex que el va amenaçar d'excomunicar-lo, es va reunir amb ell en Bolonya. Al maig de 1508, va acceptar dirigir la decoració de la Capella Sixtina, els frescos de la qual van ser conclosos quatre anys més tard, després d'un solitari i tenaç treball. Hi va idear una grandiosa estructura arquitectònica pintada, elaborant escultures de potents musculatures en dos dimensions, inspirada en la forma real de la volta. Al tema bíblic general de la volta, Miquel Àngel interposa una interpretació neoplatònica del Gènesi, donant forma a la interpretació de les imatges que esdevindran el símbol de l'art del Renaixement.
Després de la mort de Juli II, al maig de 1513, l'artista va escometre un segon intent de dur a terme l'obra del mausoleu del Pontífex. Amb aquest propòsit va esculpir les dos figures dels esclaus, i el Moisès, que reflectixen amb turmentada energia, la terrebilità miquelangelesca. Però aquest segon intent tampoc va prosperar.
Miquel Àngel, però, hagué d'esperar a la desaparició de Bramante, mort al 1514 i de Rafael, al 1520, per aconseguir la total confiança del Papat.
| « | El gran retard amb que Miquel Àngel obté a Roma un reconeixement oficial ha de ser atribuït a l'heterodòxia del seu estil. Li mancava allò que Vitrubi anomenava decorum, val a dir el respecte per la tradició. | » |
|
—Ackerman, 1968, p. 7 |
||
El 1516, per encàrrec de Lleó X va iniciar la façana de Sant Llorenç, treball que va haver d'abandonar amb gran amargor l'any 1520. Del projecte original es conserven nombrosos dibuixos i una maqueta de fusta. A partir de 1520 i fins a 1530, Miquel Àngel es va dedicar, a Florència, a la construcció de la Sagristia Nova de Sant Llorenç i de la Biblioteca Laurentina, en especial l'escala. Després del saqueig de Roma de 1527 i l'expulsió dels Mèdici a Florència, i com a fet merament anecdòtic, Miquel Àngel va formar part del govern de la nova República Florentina, sent nomenat «governador i procurador general de la fabricació i fortificació de les muralles», i va participar en la defensa de la ciutat assetjada per les tropes papals. Amb la caiguda de la República, l'any 1530, el perdó de Climent VII li va salvar de la revenja dels partidaris dels Mèdici. A partir d'eixe any va reprendre els treballs de la Sagristia Nova i del sepulcre de Juli II.
L'any 1534, a disgust amb la nova situació política de Florència, va abandonar la ciutat i es va establir a Roma, on va acceptar l'encàrrec de Climent VII, per a l'altar de la Capella Sixtina, on va realitzar el Judici Final entre 1536 i 1541. Fins l'any 1550 va fer obres per a la tomba de Juli II, els frescos de la Capella Paolina que representen La Conversió de Saule i El Martiri de Sant Pere.
Durant els últims vint anys de la seua vida, Miquel Àngel es va dedicar sobretot a treballs d'arquitectura, dirigint les obres de la Biblioteca Laurentina, encara en marxa, la remodelació de la plaça del Capitoli; la capella Sforza de Santa Maria la Major; la finalització del palau Farnesio; i sobretot la finalització de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. D'aquesta època són les últimes escultures com La Pietat Palestrina o La Pietat Rondanini, així com nombrosos dibuixos, i poesies d'inspiració religiosa.
Com a poeta, Miquel Àngel, ha deixat unes tres-centes composicions que ocupen un lloc destacat en la lírica del segle XVI, destacant el seu to enèrgic i auster i una contínua tensió vers una ardent immediatesa expressiva.
L'obra de Miquel Àngel, celebrada pels seus contemporanis com el punt culminant de l'art renaixentista, va ser també la seua dramàtica conclusió. Les seues escultures, les seues pintures i la seua arquitectura, van ser admirades més enllà de tot límit, considerades com a creacions superiors a les dels antics i per damunt de la naturalesa mateixa. Però Miquel Àngel estava encara viu quan es va iniciar la polèmica, entre els apassionats exaltadors del seu art i els seus detractors, que condemnaven la falta de mesura i de naturalitat, contraposant la seua força a la gràcia i l'elegància de l'art de Rafael.
El caràcter profundament religiós de Miquel Àngel i el seu geni el van portar a ser considerat com un mite, el que li va ocasionar, com abans s'ha apuntat, algunes crítiques ja que el seu domini de les tècniques clàssiques van portarlo a, en certa manera, jugar amb elles i ultrapassar-les. El seu mode de ser impulsiu el fa fer dedicar-se en la seua joventut a manifestacions artístiques principalment escultòriques, en les quals l'artista té una major proximitat amb la seua obra, la du a terme ell mateix, el que no ocorre amb l'arquitectura, art a què es va dedicar principalment en la segona part de la seua vida i per encàrrec papal.
El seu projecte de la basílica Vaticana en què va treballar durant quasi vint anys de la seua vida simplifica el projecte que en va concebre Bramante, si bé manté l'estructura en creu grega i la gran cúpula. Miquel Àngel creava espais, funcions englobadores dels elements principals sobretot la cúpula, element director del conjunt. Malgrat tot, va morir l'any 1564 abans de veure acabada la seua obra. Hi va ser substituït per l'arquitecte Maderno.
edita Vegeu també
edita Referències
- ↑ Giorgio Vasari, a Le Vite de più eccellenti architetti, pittori, et scultori italiani, da Cimabue insino a' tempi nostri: descritte in lingua Toscana, da Giorgio Vasari Pittore Aretino, Firenze 1550., ho afirma tot contradient Condivi a Vita di Michelangelo Buonarroti raccolta per Ascanio Condivi da La Ripa Transone, Roma 1553. La permanència del Michelangelo al taller dels Ghindarlaio ha estat força debatuda tot i la seua intrascendència artística, - que no biogràfica -.
