Museu de Belles Arts de València.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
El Museu de Belles Arts de València o Museu de Sant Pius V és la pinacoteca més important de la ciutat de València i del País Valencià, i una de les primeres d’Espanya. Té rellevància internacional la seua col·lecció de taules gòtiques de primitius valencians (segles XIV i XV), encara que les seues joies més conegudes són l’autoretrat de Velázquez i la Mare de Déu de Pinturicchio.
Dades del museu
- Tel. 96.387.03.00
- Direcció. Palau Sant Pius V. Sant Pius V, 9. 46010-València.
- Web Oficial
Taula de continguts |
edita Història
El Convent del Carme albergà l’actual col·lecció pictòrica del Museu de Belles Arts de València des del 1848 fins al 1942, mentre que fou seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Des del 1913, però, per mitjà d'un reial decret de 24 de juliol, el Museu de Belles Arts quedà deslligat oficialment de la Reial Acadèmia, per convertir-se des de llavors en una institució autònoma dependent de l'Estat, i regida per un Patronat.
Durant la Guerra Civil aquest museu, junt amb les torres de serrans serviren com a magatzem de les millors peces del Museu del Prado, per evitar els bombardeigs de Madrid, mentre que part de les obres valencianes foren traslladades al Prado.
En acabar la guerra, el director del museu Manuel González Martí va realitzar les gestions oportunes per recuperar els quadres, i el 5 de setembre de 1939, va encarregar un informe que avaluara els danys patits per l'immoble durant la contesa amb intenció de rehabilitar-lo, fet que no es va dur a terme, ja que es va prendre la decisió de traslladar les peces valencianes a l’antic col·legi seminari de Sant Pius V.
|
|
edita L’edifici
El Col·legi de Sant Pius V, actual Museu de Belles Arts i seu de la Reial Acadèmia de Sant Carles, va ser fundat per l'arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí per a formació de sacerdots. Projectat per Juan Pérez Castiel el 1683, la seua execució es va demorar fins ben entrat el segle XVIII. Està compost per dues parts: el col·legi i l’església.
El col·legi és de planta quadrangular disposat al voltant d'un claustre, i les seues dues torres en la façana que s'aguaita al Túria li donen un cert aspecte d'alcàsser, com era freqüent llavors en els monestirs i en certs palaus de la ciutat. En aquesta façana destaca l'encoixinat dels cantons, en forma de puntes de diamant, els frontons alternats rectes i corbs que coronen les finestres, les cornises i les rematades de pitxers i globus.
|
|
El temple s'adossa a aquest rectangle amb la seua planta octogonal i la seua gran cúpula de vidriat blau, reconstruïda després d'haver sigut enderrocada el 1925. És de destacar també la seua façana, obra de José Minguez amb dos pisos, pilastres en ressalt i un frontó curvilini que la remata. Tot això se situa en el pas del barroc al neoclassicisme. Entre 1820 i 1826 va ser seu de la Beneficència, i el 1835 va passar a dependre de l'Estat, que el va dedicar a magatzem de provisions de l'exèrcit i, durant la Guerra Civil, a hospital militar. Després del conflicte va passar a albergar el Museu de Belles Arts.
L'any 2007 van concloure les obres de trasllat del pati de l'Ambaixador Vich per integrar-lo al palau de Sant Pius V.
|
|
|
|
edita Contingut
Compta amb unes 2.000 obres, entre les quals destaquen gran quantitat de peces d'artistes valencians dels segles XIV i XV, que fan que el museu estiga especialitzat en pintura gòtica. Possiblement la col·lecció de taules gòtiques dels pintors medievals anomenats «primitius valencians» (s. XIV-XV) és la que més renom dóna al Museu de Belles Arts de València, tant per la qualitat com pel complet discurs artístic.
Les pintures valencianes més antigues del Museu són les Escenes de la vida de Sant Lluc, quatre taules provinents de Sant Joan del Mercat, del Mestre de Villahermosa (final XIV). A través de Llorenç Saragossà (Santa Caterina i Sant Francesc), el Regne de València rep tendències pictòriques de Catalunya, vinculades a l’art italogòtic (toscà i sienés del XIII, influït pel bizantí).
A partir de 1400 els tallers autòctons, amb models propis models, assoleixen la maduresa de la pintura medieval valenciana, comparable a l’art més bell i refinat d’Europa. Durant el segle XV es desenvolupen dos estils:
- l’internacional, primera meitat XV, que fusiona de diverses tendències en un nou estil de línies sinuoses, de preciosisme refinat i detallista, com en l’extraordinari Retaule de Fra Bonifaci Ferrer o dels Sacraments (1398), obra de gran perfecció tècnica (Gerardo Starnina?). El Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, obra mestra pel seu intens dinamisme. El Retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni, de Gonçal Peris Sarrià, pintor elegant i de refinat traç de línies, quadre més representatiu de l’estil internacional. També pintà la petita taula bifaç de la Verònica de la Mare de Déu i l’Anunciació de Gonçal Peris.
- L’estil flamenc (segona meitat del XV), és menys idealitzat, i amb més gran captació de la realitat quotidiana, però encara amb convencionalismes com el fons daurat. Destaquen les obres del Mestre de Bonastre, Díptic de l’Anunciació, amb una tècnica impecable i preciosista; o el més modest Mestre d’Altura, amb una Santa Caterina a meitat camí entre l’estil internacional i flamenc.
Jaume Baço, Jacomart, que abans de 1451 treballà a Nàpols, té estil protorrenaixentista, d’influència flamenca i quatrocentista. Pintà la taula de Sant Jaume i Sant Gil, on continua la concepció espacial i iconogràfica medieval, però amb figures més humanes. Joan Reixach pintà el Trànsit de la Mare de Déu i la Predela amb escenes de la Passió, on fuig del fons àuric i fa un paisatge descriptiu, amb escenes de la passió.
|
|
Del Renaixement destaquen els artistes Paolo de San Leocadio, Yáñez de la Almedina, Vicent Macip, Joan de Joanes i l'italià Pinturicchio, amb el seu únic exemple a Espanya.
Dels segles XVII i XVIII cal esmentar Ribalta, Ribera, Velázquez, amb el seu autoretrat, Murillo, Juan de Valdés Leal, Lucca Giordano i Goya.
Dels segles XIX i XX Vicent López, Muñoz Degrain, Josep Benlliure, Ignasi Pinazo i Joaquim Sorolla.
Tant la col·lecció de dibuixos com de gravats, que superen els 10.000, romanen normalment guardades a causa de la seua fragilitat, perquè requereixen especials condicions de temperatura i il·luminació. A banda de consultes puntuals, tan sols s'exhibeixen en exposicions temporals. Destaca l'enorme fons de gravats de Giovanni Battista Piranesi, uns 880 que en la seua major part van ser adquirits en el mateix segle XVIII.
Disposa a més d'una interessant mostra d'art contemporani, un pavelló d'escultura i una important col·lecció arqueològica, a més d'albergar periòdiques mostres temporals d'arts plàstiques, i objectes d'època.
edita Galeria
Olis sobre tela
 Sant Joan Baptista (detall) |
 Autorretrat |
 Joc de xiquets, l'engrunsador |
 Grupa valenciana |
 Eixida de missa a Rocafort |
edita Enllaços externs
